Imaginari desactivat

Acabo de penjar d'una conversa d'una hora amb el meu bon amic S. M'agrada parlar amb ell perquè acostuma a portar-me la contrària i acostuma a tenir raó. A vegades és bastant molest i em diu hinchapelotas però quan penjo tot està sempre una mica més al seu lloc.

Hem parlat de la meva setmana de gossos i de com tot depèn de la interpretació i de què cansats estem de tenir l'imaginari activat i de què tranquils estem quan ens permetem que tot sigui més espontani i menys important perquè aleshores tot flueix molt més i pots centrar-te en sentir en comptes de centrar-te en pensar.

He estat bastant tocadeta aquesta setmana però tinc ganes de passar-m'ho bé i estar tranquil·la i relaxada. I és divendres! Penso acumular-me tota la feina pendent al matí, fer-me un bon dinar, ordenar una mica la casa, riure'm un bon rato amb el M. que m'acompanya a comprar uns peus de gat, anar a buscar el cotxe al taller, convèncer el M. perquè m'acompanyi una estona més a sopar i mirar una peli o agafar el cotxe objectiu Pol Nord.

Si algú va al Primavera aquest cap de setmana, que no es perdi Bon Iver!

Relocationist - Cole Rise

Que paren el mundo que me bajo

Porto una setmana de gossos. I només és dimecres.

Dilluns: l'A. segueix el seu vot de silenci del cap de setmana. El B. segueix el seu vot de silenci egoístament intermitent i el trenca dilluns, sense donar-me opció a respondre. Em trobo el C. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l i tot i res segueix igual.

Dimarts: l'A. em demostra que no m'estima tant com deia, i que no hi puc comptar tant com creia. La D. s'enfada amb mi per escrit i m'adverteix d'una cosa molt lletja. Passo una nit de merda.

Dimecres: l'A. confirma tot lo anterior. Em trobo l'E. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l, i com amb el C. tot i res segueix igual. Resulta que l'F. m'ha estat enganyant durant mesos i era en qui més comptava i jo en qui menys comptava ella. El G. sembla l'única persona que realment em vol veure i és l'última que vull veure jo perquè tot va ser un error així que no em queda més que enviar-lo a la merda.

Algun voluntari per donar-me 4 patades a l'estómac? I només estem a dimecres. Vull hivernar.

Amb tot això la persona que més m'estimo està a l'Àfrica, però per sort encara em queda l'H i l'I i una mica del J., el K., l'L., l'M. i l'N. tot i que aquests quatre últims no s'enteren de res perquè tampoc em ve massa de gust parlar (i l'L ni que hi parlés, perquè resulta que és un gat).

Potser és que espero massa de la gent, potser és la lluna.

O.

Em pujo per les parets

"A veces miras a quien te mira y quisieras tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo." [J. A. Goytisolo]

Divendres a les dues em vaig pujar amb la panxa plena de sushi per la façana de casa per fer-me una mica la xula (cosa que últimament faig molt bé). I casi em quedo sense peus, sense dits i sense cama esquerre (perquè qui sàpiga una mica d'escalada em fotrà la bronca per la posició dels braços, els dits i per l'absència de crashpad jiji). Gràcies M. per tirar-me la foto, i no preguntar-mes res.

Nit surreal (Extended Version)

En un punt del dijous nit vaig decidir que m'emborratxaria per moltes coses i que ho explicaria tot al blog el dia següent. Però ja se sap que alcohol i presa de decisions no són grans amics.

He estat des de divendres al matí ponderant què era millor: fer la meva petita guerra personal a Internet tot explicant molt divertides anècdotes de la mateixa nit, o no arriscar-me a senyalar amb el dit certes persones al cap i a la fi molt relacionades amb la meva feina. I tot i que això no va molt amb mi i sóc autònoma per alguna cosa, he decidit en aquest cas reservar pels bars la lluita per causes justes.

Així que la part de "m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses" us l'explico amb una beer. O la resumeixo amb aquestes fotos de perduda al lavabo de la sala oval del MNAC, en un moment molt concret de la nit.

A part d'això, ens van donar un premi a la Innovació Digital del bDigital Global Congress, vaig sopar de puta mare (si el menú inclou paraules com citronella, tournedos i fondant és que és un menú xaxipiruli), vaig riure molt amb el Ferran Adrià i la Mònica Terribas de Polònia -que presentaven l'acte-, vaig flipar amb el concert de Gospel que va donar l'Institut de Gospel de Barcelona (amb la meva cosina a primera fila, que tampoc sabia que jo estava sopant allà i amb la que més tard vaig compartir taxi de tornada cap a casa aguantant un conductor que ens recomanava efusivament pajillar-nos abans de cantar... o abans de qualsevol cosa).

Merda, això serà una decepció i la caiguda en picat de les visites a aquest blog (que per cert, flipo, venen cada setmana de 20 països diferents de tot el món, i tenint en compte que només escric en català...). Dejen comentarios! Leave comments! コメントを残す! jijiji

Nit surreal

Aviso. Porto 7 copes de cava a sobre. I un parell de vi negre, i tres de vi blanc. I un got d'aigua. Només un.

Són les 2 del matí i arribo d'una nit surreal.

Avui he tingut un sopar de feina amb 300 començals i un lloc des d'on es veu tota la ciutat, i m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses, i una noia estranya m'ha donat una nota i m'ha dit promete'm que no l'obriras fins demà, i de cop ha aparegut la meva cosina i 100 persones més i han donat un concert de gospel (no en tenia ni idea) que ha acabat amb el Chiki Chiki, i el Ferran Adrià i la Mònica Terribas "de mentida" m'han fet oblidar que estava enfadada, i ens han donat el premi, i he parlat amb algú que està a Roma i m'ha felicitat, i he tingut ganes de veure persones perquè és el que té l'alcohol, i m'he fet fotos al lavabo perquè m'aburria, i li he tirat un got d'aigua a un home bastant important que em volia portar a casa, i he arribat a casa i li he dit com l'estimava al J. que m'escrivia des de la feina a Melbourne, i el S. m'ha presentat una noia mexicana i m'ha regalat un conte que m'ha posat la pell de gallina i m'acabo d'adonar que el S. està més borratxo que jo en aquest moment i la conversa és bastant absurda.

I em deixo coses però demà ho explico tot i penjo fotos, i més coses.

Bona nit. Off to bed.

On és l'Ona? #04

Nota: moltes de les expressions que feia servir al 2006 no les faria servir mai ara. O explicaria coses diferents o més diverses. Fins que no he començat a rellegir el blog que vaig escriure aleshores no m'he adonat de quantes coses han canviat en mi els últims 2 anys.

Del 8 de maig de 2006, 23:16
Macau: la Xina portuguesa

Tot i estar només dos dies a Hong Kong, Macau, a l'altra banda de la badia (1:10h en ferry des de Hong Kong) era parada obligada. Ha estat divertit ja que hem hagut d'omplir els papers d'immigració com si sortissim del país (HK) per anar a un altre (Macau). Macau va ser colònia portuguesa per la qual cosa tots i absolutament tots els textos de la ciutat estan en les dues llengües: xinès i portuguès.

És sorprenent veure confluir dues cultures tan diferents, i si Hong Kong sembla el carib Macau encara més. Ens ha enganxat una pluja tropical d'aquelles que duren 5 minuts i després la xafugor ha estat més que impressionant. I tot i que passejar-se per Macau és com fer-ho per un poblet, se m'ha trencat el cor en descobrir que l'estan convertint en Las Vegas xinès, construint prop del port enormes i horribles casinos plens de llums i colors. Ho estan destrossant completament.

Deixeu-me, però, que us ensenyi el Macau on a mi no m'importaria passar una bona temporadeta:


A més, tan a Macau com a Hong Kong però a Macau de manera exagerada, no hi ha ni un sol turista. Hi viatgen molts habitants de la Xina central (els mainlanders) però no estan costumats a veure occidentals i et miren tota l'estona. Hem passat el dia a Macau i durant aquestes hores dues nenes ens han fet una entrevista per l'escola sobre què pensem dels casinos i una gent d'una organització ens ha demanat de fer-nos unes fotos a una plaça important de la ciutat!

La dança de la realitat

["Flow", Natascha Rosenberg]

Ahir vaig fer nit de pizza guarra amb la Sira. Vam mirar una peli documental de baix pressupost sobre la connexió entre la física quàntica i la consciència. El tema em fascina i vaig estar apuntant frases i pensant en alt (com quan miro Lost jiji). Ara intentava escollir un concepte i crec que de moment em quedo amb el següent, que resumeix bastantes coses:
Ens enamorem de les expectatives de les emocions a les que som adictes.

La física quàntica es defineix vàries vegades en aquesta peli com la física de les possibilitats, de la seva elecció i per tant de l'autocreació de la realitat. Quan canviem els nostres pensament canviem la nostra vida. Així doncs, quan hi ha una emoció que fa temps que no podem controlar ens hauriem de preguntar fins a quin pont en som adictes.

És difícil acceptar que un és adicte a la depressió, l'eufòria, la inseguretat, la solitut o la companyia... però realment, qui més enllà de nosaltres és responsable del rank d'importància que donem a certs pensaments en la nostra ment? Tot és interpretar i la nostra interpretació de les coses canvia la nostra vida. Tranquil·litza i espanta pensar que controlem totalment la percepció del que ens passa (i per tant el que ens passa en essència... perquè qui s'atreveix a dir que la realitat és res més que una percepció si mai nosaltres, ni els científics, hem estat capaços de sortir de nosaltres mateixos?).

Al llit aquests dies tinc un llibre de Jodorowsky que diu coses semblants. També tinc la il·lustració de més amunt enmarcada a la tauleta de nit. M'agrada molt, molt. En certa manera em veig en els dos personatges.

Al costat hi ha apilats tres llibres més. "Conejo de Viaje" de Liniers, "The boy in the striped pajamas" de John Boyne i "Viajes con Heródoto" de Kapuscinski. Una mica més enllà un poema escrit a màquina d'escriure del que no em podré desprendre mai. I un mapa del pol nord de 1921.

I un despertador groc i oli de massatge d'ylang-ylang.

I la possibilitat de somiar el que vulgui.

Crec que no necessito més.

Te traigo mis cicatrices

Tinc un amic que em regala les cançons que em fan falta, i un còmic que diu Para Ona con afecto. Liniers, entre moltes altres coses.

Com m'agrada.

Aquí estoy,
te traigo mis cicatrices,
palabras sobre papel pentagramado,
no te fijes mucho en lo que dicen,
me encontrarás
en cada cosa que he callado.
Ya pasó
ya he dejado que se empañe
la ilusión de que vivir es indoloro.
["Soledad", Jorge Drexler]

- Qué hace sentado de esa manera?
- Estoy así para que no me pase nada. En esta posición me siento más seguro. Protegido.
- Ajá... bueno... hasta luego.
Y al pobre nunca le pasó nada....

Summertime, and the living is easy

Avui a l'hora de dinar m'he posat finalment a pensar en l'estiu. Sempre em costa pensar en l'estiu. Detesto trencar la rutina al mateix moment que la resta de l'hemisferi, tant com no fer-ho. Em fa mandra preparar les vacances perquè m'agrada marxar quan el món està en funcionament, i m'agafa claustrofòbia en imaginar-me sola a Barcelona, passant calor i veient com uns van i altres venen.

El meu estiu ideal seria en una furgoneta plena d'amics a Costa Rica, Panamà o Guatemala. Si pogués m'enduria la M, la J, la S, l'A, el J, l'altre J, el R, el T, el M i l'altre M. Carreteres llargues, selva tropical, poblets, batuts de plàtan i maduixes i uns quants K7s.

Com que això no pot ser per moltes i moltes raons, aquests són alguns dels meus somnis en solitari (molts fora de pressupost, o poc realistes):
* Treballar en un bar o un restaurant a la Toscana, l'Alguer o Malta.
* El transmongolià de Moscú a Beijing.
* Expedició a l'Antàrtida en un antic vaixell científic.
* Voluntària a l'Elephant Nature Foundation de Tailàndia.
* Hivern australià visitant el meu amic J.
* Estada no turística a l'Habana. Bici destartalada i gelats a Coppelia.
* Safari fotogràfic a Kenya, Namibia en 4x4 o ascenció al Kilimanjaro.

I vosaltres, quins plans teniu?

Dissabte passat em vaig teletransportar

Potser són les ganes terribles que em passin coses i un inconfessable desig ocult de tenir poders especials.

De petita estava convençuda que tenia visió nocturna i que podia volar si agafava carrerilla (vaig tirar-me de cap des d'una llitera per comprobar que en aquest cas potser m'equivocava). Més tard em vaig adonar que era estranyament tolerant a la calor, fa poquet vaig descobrir una curiosa habilitat per veure fantasmes i a part de tot això em considero ambidestre i una mica sinestèsica.

Dissabte, a més a més, em vaig teletransportar d'un lavabo a un sofà. Hi ha una testimoni que assegura que vaig anar d'un lloc a l'altre en menys de 3 segons. Jo no recordo el recorregut. Seria divertit poder-nos teletransportar d'un sofà a un altre sofà i tiro porque me toca. Ara aniria directe al de la J.

"Time travel is the concept of moving between different moments in time in a manner analogous to moving between different points in space, either sending objects (or in some cases just information) backwards in time to a moment before the present, or sending objects forward from the present to the future without the need to experience the intervening period (at least not at the normal rate)."

Crec que sóc una hipocondríaca d'experiències, el que podria venir a dir-se una "hipocondríaca positiva". Perquè els hipocondríacs hipocondríacs em foten a parir.

Sempre em passa igual

This is where dad buried the little raccoon.

I didn't even know he existed a few days ago and now he's gone forever. It's like I found him for no reason. I had to say goodbye as soon as I said hello. Still... in a sad awful, terrible way, I'm happy I met him. *Snif*

What a stupid world.

A la orilla de la chimenea

"Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda."

[Joaquín Sabina]

On és l'Ona? #03

Del 8 de maig de 2006, 9:23

Han estat nomeés 2 dies a Hong Kong, però em sembla que fa un mes que sóc aquí. No és que haguem exprimit les 48h que teniem sense parar, però tot i passejar d'una manera relaxada, amb la consciència que no pretenem veure-ho tot... els estímuls són tants que és com si el cervell estigués en mode observació i anàlisi 25h al dia. Però és que val la pena, ja sabia jo que aquí venia a fer d'esponja a absorbir-ho tot!

L'arribada a Hong Kong va ser un xoc. No m'esperava 28º a les 8 del matí, humitat tropical, arbres immensos, moltes muntanyes i una boira permanent al voltant dels centenars de gratacels desperdigats per les diverses illes de Hong Kong, unides entre elles per grans ponts i túnels subaquàtics.


Esperava trobar-me una espècie de Nova York oriental, amb certa pobresa, brutícia i extremadament modern. Però m'ha recordat més aviat Cuba, amb edificis molt vells, moltes zones verdes, i aquella decadència màgica cubana. Evidentment és completament diferent, però d'alguna manera he establert aquest vincle.

Només d'arribar a l'aeroport et fan passar per un passadís amb pantalles tèrmiques perquè si tens encara que sigui una miqueta de febre has de passar un xequeig mèdic. És tot per la grip aviar. Després un bus ens va portar fins l'hotel, i vam tenir la possibilitat de fer una primera ullada a la ciutat: bàsicament vam veure el paissatge de la foto, amb els gratacels, el verd, els pons, el mar... i dins la ciutat gens de pobresa, ni brutícia.

M'ha encantat com està organitzada la ciutat, pensada en els llocs més cèntrics per ser caminada "per adalt", deixant fluir el trànsit sense semàfors o passos de zebra per peatons. Vaja, que els edificis estan connectats els uns als altres amb pons de manera que no cal baixar al carrer per anar d'un lloc a l'altre. Això fa que la majoria de botigues i tots els restaurants no estiguin a peu de carrer.

Hem estat a un hotel increïble, mireu sinó la vista de la nostra finestra! El que es veu és la badia de Hong Kong, que es diu Victoria. I al fons és ja una altra illa, Kowloon. L'edifici de l'esquerre era com un World Trace Center, per convencions.


Aquests dos dies a Hong Kong bàsicament hem passejat. Per arribar a Taipei hi hem hagut de fer escala i vam decidir aprofitar per passar-hi un parell de dies. Us ensenyo algunes de les fotografies més xules que he fet!


Gratacels, gratacels i gratacels. Però la màgica està en descobrir més avall petits edificis atrotinats que aguanten de miracle!


Els mercats són la meva perdició... venen de tot, molt i molt barat. I a diferència del que creia, no són gens emprenyadors perquè compris. A més, són extremadament honestos. Ara que és una mica difícil comunicar-s'hi, perquè tot i que només fa 10 anys que era colònia anglesa... ningú parla anglès.


No em considero gens maniàtica amb el menjar, i m'encanten aquesta espècie d'empanadilles al vapor especialitat de Hong Kong (el Dim Sum) però no menteixo si dic que ho he passat una mica malament als restaurants perquè la carn que mengen és terrible: llengua d'ànec, colze de porc petit, coll de no sé què... Estic segura que es pot trobar menjar xinès molt i molt bo, però aquesta no deu ser la millor zona... de fet encara no he vist ni un arròs tres delícies, ni "pollo con alemendras"... jijiji

Vam pendre un cafè amb el Jack i la Maggie, contactes d'un amic. Ell és de Beijing i ara dóna classe de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Hong Kong. Ella és de Macau i fa un parell d'anys que es va llicenciar també en Comunicació. Els dos estan especialitzats ens Nous Mitjans, mooolt interessants i també maquíssims! Ells em van animar a demanar-li a la bona dona de la fotografia que em "llegís la fortuna". Va ser molt esqüeta, però sembla que m'anirà bé aquesta volteta per l'Àsia! Jajajaja com ric cada cop que veig aquesta foto amb aquestes 4 dents tan ben col·locades que té!

Ahir vaig sopar al millor restaurant del món

El Bulli. El millor restaurant del món per tercer any consecutiu. El seu cuiner i propietari és el Ferran Adrià, el millor cuiner de la terra (que era plana abans que ell l'esferifiqués).

No conec ningú que sembli tan poc el que és. M'agrada i m'inquieta.

El seu restaurant té un milió de peticions de taula cada temporada, i 800 places disponibles. 50 comensals cada nit. 65 persones atenent-los entre cuiners i cambrers. Com va dir ell mateix si això fos un teatre hi hauria més actors que públic.

Després de dues hores al volant ens van convidar a entrar a la cuina... i allà estava aquest home baixet, descol·locat al seu propi imperi per l'espera òbvia dels que van entrant a saludar-lo. Ens va explicar 20 minuts de coses i a mi em costava entendre'l i a la meva mare li va agafar un atac de tos mentre 8 xavals estaven concentrats preparant un sol plat i ell mirava a l'infinit i jo pensava com els putejarem pobres que la nostra taula té 1 menú vegetarià, 1 vegetarià-diabètic i 3 de normals. Que som rarets a casa.

Vam sopar durant 4h com autèntics nens ben educats. Els 6 sentits permanentment expectants i la conversa sobre la taula com un plat més. Em ficaria al llit 10h després d'haver sortit de casa. Tot un viatge.

Vaig menjar fruites de les que mai havia sentit a parlar, una sopa d'orxata i tòfona, olives esferificades, ortigues de mar, molts ingredients japonesos repartits en varis plats (shiso, miso, sèsam negre, nori, umeboshi...), 32 plats per cap en total.

Vaig fer fotos, perquè no podia deixar de mirar cada plat ni deixar de tenir ganes de posar-me'l a la boca. Què racional i què instintiu és el desig. Aquí, cuscus de nap amb garotes, sorra de cacao, canapé de caça amb xocolata i paper de flors caramelitzades. Ehhh... mmm, buf.


A mi m'encanten les croquetes, els macarrons de l'àvia i el pà amb tomàquet amb pernil dolç... però això és diferent. És una altra història. És un joc de sentits i sensacions on t'acabes descobrint constantment. Com el sexe.

"Es así como recuerdo a los hombres que han pasado por mi vida -no deseo presumir, no son muchos- unos por la textura de su piel, otros por el sabor de sus besos, el olor de sus ropas o el tono de sus murmullos, y casi todos ellos asociados con algún alimento especial. El placer carnal más intenso, gozado sin apuro en una cama desordenada y clandestina, combinación perfecta de caricias, risa y juegos de la mente, tiene gusto a baguette, prosciutto, queso francés y vino del Rhin. (...) No puedo separar el erotismo de la comida y no veo razón para hacerlo."

["Afrodita", Isabel Allende]

Enter 77

M'estic tragant uns tres capítols de Lost al dia amb el repte d'enganxar la resta del món per divendres i no haver de passar-me 10 minuts en cada sopar d'amics amb les orelles tapades i l'ai al cor.

Des de la segona temporada em té seduïda el tema del destí, dels trigrames del logo de Dharma, de les discussions en subtext sobre la llibertat de l'home.

Però se'm va passar que la francesa es deia Rousseau. Em va semblar un cognom estrany per una francesa en una illa, però res més. Després un dia vaig caure en que el meu estimat Locke es deia John, Locke. Però sona a James Smith així que el tema va passar de nou de puntetes. Perquè si m'hagués parat un minut a pensar en com s'assembla a l'empirista Locke, al que parlava de l'entesa humana, al que creia en un Déu proper perquè és impossible que del "res" surti el "ser"... amb el que m'agrada a mi aquest home estic ara per comprar-me l'Assaig sobre la Llei de la Naturalesa.

Després Desmond, Hume. Desmond David Hume. Hume em va tornar a picar la curiositat com quan vaig sentir Rousseau (dos cognoms tan concrets...) però de nou no hi vaig parar. Què bons són aquests guionistes... Hume: escocès, escèptic, naturalista, fortament influït per John Locke. En aquest cas, però, no em quadra la seva teoria sobre la causalitat, ja que el Hume pensador deia que la relació causa-efecte no és resultat d'un comportament de la naturalesa sinó dels hàbits de la psicologia humana (quan a la sèrie, almenys fins al moment, el descobriment que fa el Desmond és justament el contrari... que no pot lluitar contra el destí).

I finalment Bakunin. Aquí és on vaig veure-ho clar, aquest nom ja no podia ser casualitat. És que ja d'entrada: com puc arribar a pensar que alguna cosa és de fet casualitat en aquesta sèrie? Bé... Mikhail Bakunin, considerat un dels pares de l'anarquisme i amb un aspecte molt semblant al metge de capçalera que tenia als 15 anys. Com em va agradar el diàleg amb el John quan juga a escacs:

Bakunin: Heh, don't waste your time. For 10 years I have tried to defeat that game. But it was programmed by 3 grand masters. And... it cheats.

Locke: Hmmm. Well...I've played a lot of computers and I'm...pretty sure they don't know how to cheat. That's what makes being human so...distinctly...wonderful.

De cop i volta tot això m'agrada encara molt més. Potser exploto d'entusiasme i tot. I sí, ja sé que vosaltres fa mesos que ho sabeu... but let me have my own peace of mind :-)

Aquest cap de setmana

* He comprat tamales il·legals a un colombià que es diu Wilmer.
* He mirat 5 capítols de Lost.
* He anat a Girona en cotxe amb aquesta cançó de banda sonora.
* M'han fet un massatge sobre la taula del menjador.
* He menjat un cargol, per primera vegada.
* He ballat a una sala buida.
* He escalat mitja horeta i m'he cagat en tot.
* He vist el Tiga.
* He abraçat amb ganes.
* M'he fet la xula tocant "Stairway to Heaven" amb l'iPhone.
* M'he carregat la rentadora amb tres coixins vermells.
* He confirmat 3 vegades que el món és molt petit.
* He demanat dues cançons a un DJ, que eren just les que venien.
* He descobert que no m'agrada allò ni allò altre.
* M'he comprat un llibre de 1837 que es titula "Nueva colección de juegos de prendas y de penitencias que pueden imponerse a los que pagaron prenda durante los juegos".
* He begut una cervesa de cannabis.
* M'he fet fotos a la cuina. Algunes sense roba i amb ganivet jamonero.
* He trobat a faltar.
* M'ha sortit sang del nas.
* He vist un ford escort cabrio per 2000€ que avui espero provar.

Flickr Love #2

CW: "your heart makes me feel", Popsongs; "alguna canción que no sé", María Colangelo; "Amor en Porto", Puño; "La petite romance", Alba José.