* He esmorzat príncipes i schokobons a les 6 sota la torre Foster.
* He caigut amb la bici i m'he quedat amb el vestit per barret.
* He ensenyat com fer sushi i m'he l'he menjat a l'aire lliure.
* He comprat bitllets per Amsterdam.
* He cuinat macarrons de xocolata amb mascarpone i gorgonzola.
* He recuperat la meva passió pels plàtans, que dónen molta energia.
* He menjat pintxos morunos, fondue de xocolata amb llet condensada i mohito de vodka tot d'una atacada.
* He quedat lluny de guanyar al rei del Trivial.
* M'han vingut a buscar.
* He tornat a veure "Aterriza como puedas".
* M'he mirat als miralls més de l'habitual.
* He tingut converses marítimes de matinada.
* He menjat plàstic d'hamburguesa.
* He passejat sola per Tarragona al vespre i he fet amics menjant braves.
* He vist les coves pirates de l'Escala.
* He invertit un respall de dents
* He fet el circuit de Montmeló en furgoneta.
* M'he exposat molt.
* M'he banyat a uns banys àrabs.
* He llogat un vaixell sobre un canal.
* He tornat a conèixer la mateixa persona dues vegades.
* He menjat bikini de mozzarella i trufa.
* He begut molta cervesa.
* He corroborat que certament existeix.
* He comprat orxata.
* He conegut un bibliotecari que estudia rus.
* M'han despertat amb antibiòtics, brownie i suís gelat.
* M'he sentit com una peça de Tetris.
* He dissimulat molt al Mirablau.
* He plorat d'alegria.
* He viatjat al Pol Nord cada dia.
* M'he divertit simplement estant dreta en un passadís groc.
* No he parat de somniar.
* He dit tot el que volia dir.
* He agafat una escala, he pujat fins adalt de tot i no he mirat abaix.
* M'han regalat gelat de maduixa a les 11 de la nit.
* He perdut la noció del temps.
* He fet saltar l'alarma d'un edifici de 10 pisos.
* He tingut llàgrimes internes secretes i precioses.
* He vist Sweeney Todd sobre la gespa del Castell de Montjuïc.
* M'he mossegat la llengua però només una estona.
* He fet somriure algú a l'escala del Pipa Club.
* M'he descobert a unes obres de Sant Joan Despí.
* He poetitzat el frangelico.
* Ho he vist.
* He llegit de molt aprop el cartell de misses d'una església del centre.
* He confirmat que m'agrada molt conduir.
* He anat al Pol Sud, i no hi fa gens de fred.
* He sigut domadora de dofins per una estona.
* He dit coses en anglès en un sofà vermell.
* Quasi bé m'he pres un mohito al lavabo d'un bar de la Plaça Reial.
* M'he tatuat temporalment una reixa a la panxa.
* He dicidit que tindré una filla que es dirà Júlia.
* He jugat molt i hem guanyat tots.
* He conegut gent amb la que vull riure'm sempre.
* He begut molta més cocacola de la que bec normalment.
* He deixat una cadira al centre d'una habitació d'una casa rural.
* He anat a Port Aventura.
* He estat en un palau sense princeses.
* M'he sentit superada per la situació, però m'ha encantat.
* He buscat molts racons.
* He estat serena.
* M'he guardat coses per mi.
* He decidit que al 2011 viuré a Nova York.
* He pensat que no em passarà res.
* He redefinit conceptes.
* I he trobat a faltar, he comprat coses en subhastes, he fet mal, he canviat encenedor per petó, he fet trucades internacionals, he rigut sense parar, he descobert l'ús real dels post-its, he tingut videoconferències amb Nova York, he perdut molta por, m'he deshidratat, casi mato el meu gat de gana i ara me'n vaig a un jaciment arqueològic.
I punt i seguit.
Showing posts with label a vegades em passen coses. Show all posts
Showing posts with label a vegades em passen coses. Show all posts
8/7/08
Les últimes 4 setmanes
8/2/08
peek-a-boo I see you
Com em costa escriure últimament. Escric i esborro contínuament.
Els plurals, que encara són barreres.
7/22/08
El resto se lo pueden meter todo por el culo
El amor es eso no? Que te vayan a buscar a la salida. El resto es todo una mierda. Ni flores ni anillos. Por mi se lo pueden meter todo por el culo. Pero que te vayan a buscar a la salida…
["Princesas", 2005]
7/18/08
Lloret de Mar mon amour
Un dia vaig trobar-me un plat de Lloret de Mar amb una mosca, al terra d'un alberg de Korea. Crec que era on posaven el menjar pels gats del carrer. No podria trobar-li millor utilitat.
Aquell dia vaig aprendre que és bonic trobar-se plats on no toca, encenedors aliens sota el sofà i petons en temps i espais oblidats. M'encanta sorprendre'm, encara que a vegades em mori de por.
Em vaig cagar amb el plat de Lloret!
Aquell dia vaig aprendre que és bonic trobar-se plats on no toca, encenedors aliens sota el sofà i petons en temps i espais oblidats. M'encanta sorprendre'm, encara que a vegades em mori de por.
Em vaig cagar amb el plat de Lloret!
7/14/08
Aquest cap de setmana
* He anat pel passeig marítim de paquet en bici.
* M'he estirat de matinada a la platja i m'ha semblat veure Venus.
* He fet un sinpa.
* He menjat la millor truita del món.
* Han deixat d'importar-me moltes coses.
* He estat 10 minuts parada al punt central de la plaça Catalunya.
* M'han dit que sóc d'algú, m'he rebotat i després ho he entès una mica.
* He menjat xocolata en format pastís.
* He entès que les persones fan mal pels seus problemes, no pels nostres.
* M'he fumat un porro en les millors condicions del món.
* M'han ensenyat un gelat firmat pel Mick Jagger. Crec.
* He dinat amanida de pollastre i he perdut la noció del temps.
* M'he banyat en roba interior a una piscina.
* M'he aixecat a mitjanit a buscar aigua i he vist massa coses.
* He menjat St. Marcellin.
* Hem sigut 15 a casa.
* Crec que he trobat el sentit d'un somni que vaig tenir fa un mes.
* He trencat un vincle.
* M'he carregat el carregador del portàtil.
* He tornat al Pol Nord, aquest cop amb l'A.
7/1/08
Aquest cap de setmana
* M'he assegut a un banc a les 12 de la nit a esperar l'inesperat.
* He menjat llibrets a un cotxe.
* He vist la C. punxar.
* M'he oblidat del meu germà.
* He anat a una platja nudista.
* Li he dit a un amic enfadat no es para tanto i m'he acabat enfadant per la mateixa raó que ell.
* He pensat molt en Cleopatra.
* He dinat a una terrassa i hem parlat de viure a Madrid al 2010.
* M'he comprat dos vestits.
* He aplicat estratègies.
* He ballat a la terrassa d'un desconegut a Vallvidrera.
* M'he reprimit d'enviar un missatge a les 3 del matí.
* He navegat en un Bavaria.
* I m'he banyat a alta mar.
* I m'he posat gamba.
* I he menjat patates fregides i cervesa.
* He cantat ven ven desátame a tot pulmó.
* He escrit dos emails que sabia que no enviaria.
* He demanat Insomnia de Faithless i You're gonna want me de Tiga.
* Un sobre tancat sobre una taula m'ha fet molta, molta por.
* He menjat rus.
* Només he tingut valor de dir el que penso a mitges.
* He desaparegut.
* No he mirat el partit.
6/26/08
What you thought you need
Estan jugant Rússia i Espanya i a mi només se m'acut dir для них.
Diumenge passat vaig disfrutar de l'Espanya-Itàlia baixant Barcelona en bici a tota pastilla. Allò semblava un zoòtrop de balcons nacionalistes explicant el partit crit a crit. Venia de passar la tarda a la platja amb paelleta sobre llençol blanc i topless a 4 bandes i anava a passar la nit a un terrat amb fajitas sobre matalassos i oh ahs que bé s'està.
Curiosament el terrat estava a un carrer on vaig viure un any de la meva vida. Una època estranya que va acabar més o menys el dia que portant un sobre a lo paloma mensajera em vaig perdre i vaig acabar dormint al llit d'uns desconeguts. Tenia 5 anys.
Pel que fa al Sant Joan, l'he passat a l'extraradi aeri de Barcelona, amb el R. i el J. i els amigotes de carrer (sempre m'imagino el R. de petit jugant a pilota amb el F. o l'A. mentre la mama crida niño la cena se enfría tot i que crec que mai va ser ben bé així). Ara que ho penso, crec que relaciono l'infancia del R. amb la que veia els caps de setmana que passava a Cornellà.
Em vaig posar una samarreta imperi blanca, de tio que són les autèntiques, els texans de sempre i els llavis vermells. Que s'ha de fer una mica de festa. Em va costar sortir de casa per una merdatosdegos i mal de cul (vaig caure el cap de setmana de ràfting, i fa com una hora he sabut que tinc el coxis luxat i el sacre i les vèrtebres E4 i E5 desplaçades... meh... que me quiten lo bailao).
Vam fer una copa de cava al carrer perquè així es fa a l'estiu, vam esquivar petards i vam pujar a la terrassa del R. i la G. a menjar pelotazos, cantar pop espanyol i tocar la guitarra. Després vam sortir a ballar al carrer que és de lo millor que hi ha. Oh. My. God.
Va ser un bon Sant Joan.
I fa uns dies que escolto Jack Johnson i m'agrada aquest trosset:
Curiosament el terrat estava a un carrer on vaig viure un any de la meva vida. Una època estranya que va acabar més o menys el dia que portant un sobre a lo paloma mensajera em vaig perdre i vaig acabar dormint al llit d'uns desconeguts. Tenia 5 anys.
Pel que fa al Sant Joan, l'he passat a l'extraradi aeri de Barcelona, amb el R. i el J. i els amigotes de carrer (sempre m'imagino el R. de petit jugant a pilota amb el F. o l'A. mentre la mama crida niño la cena se enfría tot i que crec que mai va ser ben bé així). Ara que ho penso, crec que relaciono l'infancia del R. amb la que veia els caps de setmana que passava a Cornellà.
Em vaig posar una samarreta imperi blanca, de tio que són les autèntiques, els texans de sempre i els llavis vermells. Que s'ha de fer una mica de festa. Em va costar sortir de casa per una merdatosdegos i mal de cul (vaig caure el cap de setmana de ràfting, i fa com una hora he sabut que tinc el coxis luxat i el sacre i les vèrtebres E4 i E5 desplaçades... meh... que me quiten lo bailao).
Vam fer una copa de cava al carrer perquè així es fa a l'estiu, vam esquivar petards i vam pujar a la terrassa del R. i la G. a menjar pelotazos, cantar pop espanyol i tocar la guitarra. Després vam sortir a ballar al carrer que és de lo millor que hi ha. Oh. My. God.
Va ser un bon Sant Joan.
I fa uns dies que escolto Jack Johnson i m'agrada aquest trosset:
We can park the van and walk to town
Find the cheapest bottle of wine that we could find
And talk about the road behind
How getting lost is not a waste of time
Le Bois d'amour will take us home
In the moment we will sing as the forest sings
It's all for the sake of arriving with you.
["What you thought you need" Jack Johnson]
I ha guanyat Espanya. Però no vull comentaris al respecte. Je.
6/18/08
Gestionar l'abundància
Ahir al migdia estava cansada. La Lola em va donar la nit, again (està obsessionada amb dormir al meu llit, if only...), així que vaig canviar dinar per siesta. M'havia cruspit un entrepà al bar de la tele a les 12h així que tampoc passava res. I després vaig berenar ganchitos i oreos (pfff) i després vaig sopar canapés de salmó i 5 copes de vi (pffffffff).
El fet és que abans d'adormir-me sempre llegeixo. Encara que sigui un paràgraf. Ahir només vaig aguantar una pàgina abans de començar a deixar d'entendre. "La danza de la realidad" em té totalment enganxada i contenta, tot i que el nou capítol que començava m'està decepcionant una mica. Però això és el que vaig subratllar just abans d'adormir-me:
En la antigüedad los enfermos iban al templo esperando soñar con una diosa que los curara. Se consideraba a los sueños como proféticos. Freud les dio la misión de mostrar nuestros residuos psíquicos, los deseos frustrados, las pulsiones amorales, atribuyendo sistemáticamente un significado simbólico a tal o cual imagen. Según Jung no se trataba de explicar los acontecimientos oníricos sino de seguir viviéndolos, mediante el análisis, en estado de vigilia, a fin de ver a dónde nos conducían, qué mensaje nos estaban dando. Sin embargo todos estos métodos interpretativos consideran que el sueño es algo que recibimos con el objeto de que lo hagamos actuar en el mundo racional. Son símbolos, no realidades.
Després vaig adormir-me mitja horeta i vaig somiar. Estava en un event estrany, asseguda en una taula rodona amb la M. al meu costat. Des d'allà veia un espectacle d'uns gimnastes koreans, curiosament molt semblant al videoclip de "I want more" de Faithless.
De cop i volta em vibra el mòbil. Miro la pantalla i veig que em truca un tal Aimé. Tinc el seu número registrat. El nom em resulta familiar però no tinc ni idea de qui és. Una mica confosa agafo la trucada.
O: Sí?
A: Hola Ona, soy Aimé.
O: Hola Aimé... [fent veure que sé qui és, per no ofendre]. Perdona si hablo flojo, es que estoy en un acto público [estranya expressió].
A: Ah... vale. Te has mirado el signo?
O: Qué signo?
A: El que te he dicho esta mañana. El signo 14.
O: No, perdona, aún no. No he pasado por casa desde esta mañana, pero lo tengo apuntado en la libreta para mirarlo cuando llegue. [Penso que sí que he passat per casa i he tingut oportunitat de mirar el signe... però no m'havia semblat important].
A: Ah... porque dónde vives tu?
O: Pues bastante lejos la verdad. Fuera de Barcelona de hecho. En las afueras. [Miro la M. amb cara de "ja sé, estic mentint... però no vull que es presenti a casa"].
A: On? [Es passa al català i no em sembla estrany].
O: Oye Aimé, no sé si me lo has dicho esta mañana pero... como has llegado hasta mí?
A: A través del pare de l'Om.
O: Del pare de l'Om? [L'Om és un vell amic del meu germà].
A: Sí.
O: Ah.
Em desperto. Faig un google d'Aimé. És un nom masculí francès que significa "estimat", però no trobo cap raó per haver "escollit" aquest nom pel meu somni. Obro l'I Ching. Un altre llibre en el que he entrat molt últimament (i el pròleg del qual és precisament de Jung). Signe 14: "La posesión de lo Grande".
La Posesión de lo Grande está predeterminada por el destino y en correspondencia con el tiempo gracias a la desinteresada modestia. Es éste un tiempo propicio. Hay fortaleza en lo interior, y claridad y cultura en lo exterior. La fuerza se demuestra con finura y autodominio, (...) pues la posesión de la Abundancia debe administrarse correctamente.
A la nit vaig sopar amb la S. i ho vam comentar. I vam acabar veient la presentadora que cada cop que s'entrebanca es tira al terra simulant un desmai. Quin riure.
El fet és que abans d'adormir-me sempre llegeixo. Encara que sigui un paràgraf. Ahir només vaig aguantar una pàgina abans de començar a deixar d'entendre. "La danza de la realidad" em té totalment enganxada i contenta, tot i que el nou capítol que començava m'està decepcionant una mica. Però això és el que vaig subratllar just abans d'adormir-me:
En la antigüedad los enfermos iban al templo esperando soñar con una diosa que los curara. Se consideraba a los sueños como proféticos. Freud les dio la misión de mostrar nuestros residuos psíquicos, los deseos frustrados, las pulsiones amorales, atribuyendo sistemáticamente un significado simbólico a tal o cual imagen. Según Jung no se trataba de explicar los acontecimientos oníricos sino de seguir viviéndolos, mediante el análisis, en estado de vigilia, a fin de ver a dónde nos conducían, qué mensaje nos estaban dando. Sin embargo todos estos métodos interpretativos consideran que el sueño es algo que recibimos con el objeto de que lo hagamos actuar en el mundo racional. Son símbolos, no realidades.
Després vaig adormir-me mitja horeta i vaig somiar. Estava en un event estrany, asseguda en una taula rodona amb la M. al meu costat. Des d'allà veia un espectacle d'uns gimnastes koreans, curiosament molt semblant al videoclip de "I want more" de Faithless.
De cop i volta em vibra el mòbil. Miro la pantalla i veig que em truca un tal Aimé. Tinc el seu número registrat. El nom em resulta familiar però no tinc ni idea de qui és. Una mica confosa agafo la trucada.
O: Sí?
A: Hola Ona, soy Aimé.
O: Hola Aimé... [fent veure que sé qui és, per no ofendre]. Perdona si hablo flojo, es que estoy en un acto público [estranya expressió].
A: Ah... vale. Te has mirado el signo?
O: Qué signo?
A: El que te he dicho esta mañana. El signo 14.
O: No, perdona, aún no. No he pasado por casa desde esta mañana, pero lo tengo apuntado en la libreta para mirarlo cuando llegue. [Penso que sí que he passat per casa i he tingut oportunitat de mirar el signe... però no m'havia semblat important].
A: Ah... porque dónde vives tu?
O: Pues bastante lejos la verdad. Fuera de Barcelona de hecho. En las afueras. [Miro la M. amb cara de "ja sé, estic mentint... però no vull que es presenti a casa"].
A: On? [Es passa al català i no em sembla estrany].
O: Oye Aimé, no sé si me lo has dicho esta mañana pero... como has llegado hasta mí?
A: A través del pare de l'Om.
O: Del pare de l'Om? [L'Om és un vell amic del meu germà].
A: Sí.
O: Ah.
Em desperto. Faig un google d'Aimé. És un nom masculí francès que significa "estimat", però no trobo cap raó per haver "escollit" aquest nom pel meu somni. Obro l'I Ching. Un altre llibre en el que he entrat molt últimament (i el pròleg del qual és precisament de Jung). Signe 14: "La posesión de lo Grande".
La Posesión de lo Grande está predeterminada por el destino y en correspondencia con el tiempo gracias a la desinteresada modestia. Es éste un tiempo propicio. Hay fortaleza en lo interior, y claridad y cultura en lo exterior. La fuerza se demuestra con finura y autodominio, (...) pues la posesión de la Abundancia debe administrarse correctamente.
A la nit vaig sopar amb la S. i ho vam comentar. I vam acabar veient la presentadora que cada cop que s'entrebanca es tira al terra simulant un desmai. Quin riure.
6/15/08
Tot és qüestió de fer-se el xulo
Cap de setmana de rafting! I de muntanya, vi, llar de foc, butifarra d'ou, parxís, quilòmetres, bruixes i caipiroskes. I de tornar a ser petita.
Yo le decía que si todo lo que nos unía era mi deseo de follarla, nos quedaba poco tiempo.
- No, porque cuando ya no quieras follar mi cuerpo, querrás follar mi inteligencia y, cuando te canses de ella, querrás follar mi insaciable sentido del humor. Siempre se me ocurrirá algo para que me folles toda la vida. O al menos mientras yo quiera.
- No, porque cuando ya no quieras follar mi cuerpo, querrás follar mi inteligencia y, cuando te canses de ella, querrás follar mi insaciable sentido del humor. Siempre se me ocurrirá algo para que me folles toda la vida. O al menos mientras yo quiera.
["Los amantes tristes", Eugenia Rico]
6/9/08
Pel joc i el son, i els amics
Divendres a les 18h. vam agafar el cotxe amb el J. i 5 hores més tard arribavem al nostre destí. Ens esperaven 3 experts en supervivència, dos provinents de Móra d'Ebre i una de Madrid tot i que ara es fan dir Comando Barcelona. Tenien bones notícies que vam cel·lebrar amb copa de cava, pota de xai, sal piramidal i el desig bizarro de parlar català.
Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.
Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.
Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.
Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.
I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:
En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,
a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,
para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,
y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,
para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso
veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,
para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,
para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,
para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,
a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,
por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,
en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.
["Manifiesto", Jesús Munárriz]
Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.
Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.
Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.
Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.
I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:
En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,
a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,
para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,
y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,
para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso
veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,
para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,
para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,
para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,
a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,
por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,
en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.
["Manifiesto", Jesús Munárriz]
6/6/08
Bona nit, i bona sort
Ahir vaig anar a dormir a les 11 del matí i encara no entenc massa bé per què. Sigui com sigui les raons no són ni gaire convincents ni massa excitants. Per mi que passades les 4 vaig començar a reduir la velocitat de reacció i el que vaig fer ho podria haver resolt en 3 horetes durant el dia. Però m'ha agradat veure'm obligada a baixar el ritme.A les 7:30 del matí vaig pensar que ja era hora d'anar a dormir però no acabava de trobar el llit, així que vaig decidir pujar al peu de la torre Foster, a Collserola, a veure si el veia des d'allà.
Buscant el llit al final em vaig trobar a mi mateixa que ja passa que quan ens busquem trobem als altres i quan busquem els altres ens trobem amb nosaltres.
Com que portava la càmera a sobre m'he animat a fer unes fotos (i parlo en present perquè tot i que sembla ahir, ha estat aquest matí). 90 en 2 hores, que vindrien a ser com 3 fotos cada 2 minuts. Quan estic cansada el primer que perdo és la noció del temps.
Davant la meva discapacitat tridimensional i la conseqüent frustració de no poder trobar ni la meva pròpia casa des d'allà adalt, he acabat imaginant sobre la panoràmica en quins racons estaven dormint les persones que més m'estimo i he flipat amb com d'aprop estem i què poc ens veiem i quanta distància imaginaria posem entre nosaltres. Imaginaria per necessària, per què enganyar-nos.
He anat adormida tot el dia però feia temps que no resolia tantes coses en 24 hores ni mirava amb tanta perspectiva. He arribat tard a un dinar de negocis (que no de feina), he fet la compra pendent de fa 2 mesos, he disfrutat mullant-me de pluja com feia temps, he netejat la casa i he preparat un shabu-shabu per 4 amics. I ara a descansar que demà m'esperen unes quantes horetes de cotxe amb el J. Yay!
Necessito tant escapar-me.
I que plogui.
Molt bon cap de setmana a tothom!
6/3/08
Aquest cap de setmana
* He menjat un cuc accidentalment.
* He fet ús d'un diccionari anglès-polac.
* He jugat a veritat o acció.
* He estrenat una cuina.
* He trucat a Ghana.
* He anat amb el M. al Pol Nord (però amb un M. que no m'esperava).
* He buscat i he trobat.
* He vist l'últim capítol de la 4a temporada de Lost.
* He begut una caipiroska al sofà de casa parlant de reescriure el passat.
* He plorat de riure amb el riure d'un altre.
* He plorat perquè no vull viure tan depressa.
* He sopat amb 6 mariques genials.
* He pujat a la muntanya en cotxe, he apagat la música, he baixat la finestra i he escoltat el bosc com totes les vegades que vaig allà.
* He decidit que vull jugar amb el temps.
* M'he reconciliat secretament amb la M. i públicament amb la M.
* He menjat paella.
* He anat a dormir a les 4 en diumenge.
* He decidit fer una companyia de teatre. I he liat l'A.
* He trencat un bol.
* M'he pintat les ungles dels peus de color vermell.
* He menjat pizza de kebab.
* Ho he vist clar.
5/28/08
Que paren el mundo que me bajo
Porto una setmana de gossos. I només és dimecres.
Dilluns: l'A. segueix el seu vot de silenci del cap de setmana. El B. segueix el seu vot de silenci egoístament intermitent i el trenca dilluns, sense donar-me opció a respondre. Em trobo el C. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l i tot i res segueix igual.
Dimarts: l'A. em demostra que no m'estima tant com deia, i que no hi puc comptar tant com creia. La D. s'enfada amb mi per escrit i m'adverteix d'una cosa molt lletja. Passo una nit de merda.
Dimecres: l'A. confirma tot lo anterior. Em trobo l'E. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l, i com amb el C. tot i res segueix igual. Resulta que l'F. m'ha estat enganyant durant mesos i era en qui més comptava i jo en qui menys comptava ella. El G. sembla l'única persona que realment em vol veure i és l'última que vull veure jo perquè tot va ser un error així que no em queda més que enviar-lo a la merda.
Algun voluntari per donar-me 4 patades a l'estómac? I només estem a dimecres. Vull hivernar.
Amb tot això la persona que més m'estimo està a l'Àfrica, però per sort encara em queda l'H i l'I i una mica del J., el K., l'L., l'M. i l'N. tot i que aquests quatre últims no s'enteren de res perquè tampoc em ve massa de gust parlar (i l'L ni que hi parlés, perquè resulta que és un gat).
Potser és que espero massa de la gent, potser és la lluna.
O.
Dilluns: l'A. segueix el seu vot de silenci del cap de setmana. El B. segueix el seu vot de silenci egoístament intermitent i el trenca dilluns, sense donar-me opció a respondre. Em trobo el C. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l i tot i res segueix igual.
Dimarts: l'A. em demostra que no m'estima tant com deia, i que no hi puc comptar tant com creia. La D. s'enfada amb mi per escrit i m'adverteix d'una cosa molt lletja. Passo una nit de merda.
Dimecres: l'A. confirma tot lo anterior. Em trobo l'E. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l, i com amb el C. tot i res segueix igual. Resulta que l'F. m'ha estat enganyant durant mesos i era en qui més comptava i jo en qui menys comptava ella. El G. sembla l'única persona que realment em vol veure i és l'última que vull veure jo perquè tot va ser un error així que no em queda més que enviar-lo a la merda.
Algun voluntari per donar-me 4 patades a l'estómac? I només estem a dimecres. Vull hivernar.
Amb tot això la persona que més m'estimo està a l'Àfrica, però per sort encara em queda l'H i l'I i una mica del J., el K., l'L., l'M. i l'N. tot i que aquests quatre últims no s'enteren de res perquè tampoc em ve massa de gust parlar (i l'L ni que hi parlés, perquè resulta que és un gat).
Potser és que espero massa de la gent, potser és la lluna.
O.
5/23/08
Nit surreal (Extended Version)
En un punt del dijous nit vaig decidir que m'emborratxaria per moltes coses i que ho explicaria tot al blog el dia següent. Però ja se sap que alcohol i presa de decisions no són grans amics.
He estat des de divendres al matí ponderant què era millor: fer la meva petita guerra personal a Internet tot explicant molt divertides anècdotes de la mateixa nit, o no arriscar-me a senyalar amb el dit certes persones al cap i a la fi molt relacionades amb la meva feina. I tot i que això no va molt amb mi i sóc autònoma per alguna cosa, he decidit en aquest cas reservar pels bars la lluita per causes justes.
Així que la part de "m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses" us l'explico amb una beer. O la resumeixo amb aquestes fotos de perduda al lavabo de la sala oval del MNAC, en un moment molt concret de la nit.
He estat des de divendres al matí ponderant què era millor: fer la meva petita guerra personal a Internet tot explicant molt divertides anècdotes de la mateixa nit, o no arriscar-me a senyalar amb el dit certes persones al cap i a la fi molt relacionades amb la meva feina. I tot i que això no va molt amb mi i sóc autònoma per alguna cosa, he decidit en aquest cas reservar pels bars la lluita per causes justes.
Així que la part de "m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses" us l'explico amb una beer. O la resumeixo amb aquestes fotos de perduda al lavabo de la sala oval del MNAC, en un moment molt concret de la nit.
A part d'això, ens van donar un premi a la Innovació Digital del bDigital Global Congress, vaig sopar de puta mare (si el menú inclou paraules com citronella, tournedos i fondant és que és un menú xaxipiruli), vaig riure molt amb el Ferran Adrià i la Mònica Terribas de Polònia -que presentaven l'acte-, vaig flipar amb el concert de Gospel que va donar l'Institut de Gospel de Barcelona (amb la meva cosina a primera fila, que tampoc sabia que jo estava sopant allà i amb la que més tard vaig compartir taxi de tornada cap a casa aguantant un conductor que ens recomanava efusivament pajillar-nos abans de cantar... o abans de qualsevol cosa).
Merda, això serà una decepció i la caiguda en picat de les visites a aquest blog (que per cert, flipo, venen cada setmana de 20 països diferents de tot el món, i tenint en compte que només escric en català...). Dejen comentarios! Leave comments! コメントを残す! jijiji
Nit surreal
Aviso. Porto 7 copes de cava a sobre. I un parell de vi negre, i tres de vi blanc. I un got d'aigua. Només un.
Són les 2 del matí i arribo d'una nit surreal.
Avui he tingut un sopar de feina amb 300 començals i un lloc des d'on es veu tota la ciutat, i m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses, i una noia estranya m'ha donat una nota i m'ha dit promete'm que no l'obriras fins demà, i de cop ha aparegut la meva cosina i 100 persones més i han donat un concert de gospel (no en tenia ni idea) que ha acabat amb el Chiki Chiki, i el Ferran Adrià i la Mònica Terribas "de mentida" m'han fet oblidar que estava enfadada, i ens han donat el premi, i he parlat amb algú que està a Roma i m'ha felicitat, i he tingut ganes de veure persones perquè és el que té l'alcohol, i m'he fet fotos al lavabo perquè m'aburria, i li he tirat un got d'aigua a un home bastant important que em volia portar a casa, i he arribat a casa i li he dit com l'estimava al J. que m'escrivia des de la feina a Melbourne, i el S. m'ha presentat una noia mexicana i m'ha regalat un conte que m'ha posat la pell de gallina i m'acabo d'adonar que el S. està més borratxo que jo en aquest moment i la conversa és bastant absurda.
I em deixo coses però demà ho explico tot i penjo fotos, i més coses.
Bona nit. Off to bed.
Són les 2 del matí i arribo d'una nit surreal.
Avui he tingut un sopar de feina amb 300 començals i un lloc des d'on es veu tota la ciutat, i m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses, i una noia estranya m'ha donat una nota i m'ha dit promete'm que no l'obriras fins demà, i de cop ha aparegut la meva cosina i 100 persones més i han donat un concert de gospel (no en tenia ni idea) que ha acabat amb el Chiki Chiki, i el Ferran Adrià i la Mònica Terribas "de mentida" m'han fet oblidar que estava enfadada, i ens han donat el premi, i he parlat amb algú que està a Roma i m'ha felicitat, i he tingut ganes de veure persones perquè és el que té l'alcohol, i m'he fet fotos al lavabo perquè m'aburria, i li he tirat un got d'aigua a un home bastant important que em volia portar a casa, i he arribat a casa i li he dit com l'estimava al J. que m'escrivia des de la feina a Melbourne, i el S. m'ha presentat una noia mexicana i m'ha regalat un conte que m'ha posat la pell de gallina i m'acabo d'adonar que el S. està més borratxo que jo en aquest moment i la conversa és bastant absurda.
I em deixo coses però demà ho explico tot i penjo fotos, i més coses.
Bona nit. Off to bed.
5/14/08
Dissabte passat em vaig teletransportar
Potser són les ganes terribles que em passin coses i un inconfessable desig ocult de tenir poders especials.
De petita estava convençuda que tenia visió nocturna i que podia volar si agafava carrerilla (vaig tirar-me de cap des d'una llitera per comprobar que en aquest cas potser m'equivocava). Més tard em vaig adonar que era estranyament tolerant a la calor, fa poquet vaig descobrir una curiosa habilitat per veure fantasmes i a part de tot això em considero ambidestre i una mica sinestèsica.
Dissabte, a més a més, em vaig teletransportar d'un lavabo a un sofà. Hi ha una testimoni que assegura que vaig anar d'un lloc a l'altre en menys de 3 segons. Jo no recordo el recorregut. Seria divertit poder-nos teletransportar d'un sofà a un altre sofà i tiro porque me toca. Ara aniria directe al de la J.
De petita estava convençuda que tenia visió nocturna i que podia volar si agafava carrerilla (vaig tirar-me de cap des d'una llitera per comprobar que en aquest cas potser m'equivocava). Més tard em vaig adonar que era estranyament tolerant a la calor, fa poquet vaig descobrir una curiosa habilitat per veure fantasmes i a part de tot això em considero ambidestre i una mica sinestèsica.
Dissabte, a més a més, em vaig teletransportar d'un lavabo a un sofà. Hi ha una testimoni que assegura que vaig anar d'un lloc a l'altre en menys de 3 segons. Jo no recordo el recorregut. Seria divertit poder-nos teletransportar d'un sofà a un altre sofà i tiro porque me toca. Ara aniria directe al de la J.
"Time travel is the concept of moving between different moments in time in a manner analogous to moving between different points in space, either sending objects (or in some cases just information) backwards in time to a moment before the present, or sending objects forward from the present to the future without the need to experience the intervening period (at least not at the normal rate)."
Crec que sóc una hipocondríaca d'experiències, el que podria venir a dir-se una "hipocondríaca positiva". Perquè els hipocondríacs hipocondríacs em foten a parir.
5/11/08
On és l'Ona? #03
Del 8 de maig de 2006, 9:23
Han estat nomeés 2 dies a Hong Kong, però em sembla que fa un mes que sóc aquí. No és que haguem exprimit les 48h que teniem sense parar, però tot i passejar d'una manera relaxada, amb la consciència que no pretenem veure-ho tot... els estímuls són tants que és com si el cervell estigués en mode observació i anàlisi 25h al dia. Però és que val la pena, ja sabia jo que aquí venia a fer d'esponja a absorbir-ho tot!
L'arribada a Hong Kong va ser un xoc. No m'esperava 28º a les 8 del matí, humitat tropical, arbres immensos, moltes muntanyes i una boira permanent al voltant dels centenars de gratacels desperdigats per les diverses illes de Hong Kong, unides entre elles per grans ponts i túnels subaquàtics.
Esperava trobar-me una espècie de Nova York oriental, amb certa pobresa, brutícia i extremadament modern. Però m'ha recordat més aviat Cuba, amb edificis molt vells, moltes zones verdes, i aquella decadència màgica cubana. Evidentment és completament diferent, però d'alguna manera he establert aquest vincle.
Només d'arribar a l'aeroport et fan passar per un passadís amb pantalles tèrmiques perquè si tens encara que sigui una miqueta de febre has de passar un xequeig mèdic. És tot per la grip aviar. Després un bus ens va portar fins l'hotel, i vam tenir la possibilitat de fer una primera ullada a la ciutat: bàsicament vam veure el paissatge de la foto, amb els gratacels, el verd, els pons, el mar... i dins la ciutat gens de pobresa, ni brutícia.
M'ha encantat com està organitzada la ciutat, pensada en els llocs més cèntrics per ser caminada "per adalt", deixant fluir el trànsit sense semàfors o passos de zebra per peatons. Vaja, que els edificis estan connectats els uns als altres amb pons de manera que no cal baixar al carrer per anar d'un lloc a l'altre. Això fa que la majoria de botigues i tots els restaurants no estiguin a peu de carrer.
Hem estat a un hotel increïble, mireu sinó la vista de la nostra finestra! El que es veu és la badia de Hong Kong, que es diu Victoria. I al fons és ja una altra illa, Kowloon. L'edifici de l'esquerre era com un World Trace Center, per convencions.
Aquests dos dies a Hong Kong bàsicament hem passejat. Per arribar a Taipei hi hem hagut de fer escala i vam decidir aprofitar per passar-hi un parell de dies. Us ensenyo algunes de les fotografies més xules que he fet!
Gratacels, gratacels i gratacels. Però la màgica està en descobrir més avall petits edificis atrotinats que aguanten de miracle!
Els mercats són la meva perdició... venen de tot, molt i molt barat. I a diferència del que creia, no són gens emprenyadors perquè compris. A més, són extremadament honestos. Ara que és una mica difícil comunicar-s'hi, perquè tot i que només fa 10 anys que era colònia anglesa... ningú parla anglès.
No em considero gens maniàtica amb el menjar, i m'encanten aquesta espècie d'empanadilles al vapor especialitat de Hong Kong (el Dim Sum) però no menteixo si dic que ho he passat una mica malament als restaurants perquè la carn que mengen és terrible: llengua d'ànec, colze de porc petit, coll de no sé què... Estic segura que es pot trobar menjar xinès molt i molt bo, però aquesta no deu ser la millor zona... de fet encara no he vist ni un arròs tres delícies, ni "pollo con alemendras"... jijiji
L'arribada a Hong Kong va ser un xoc. No m'esperava 28º a les 8 del matí, humitat tropical, arbres immensos, moltes muntanyes i una boira permanent al voltant dels centenars de gratacels desperdigats per les diverses illes de Hong Kong, unides entre elles per grans ponts i túnels subaquàtics.
Esperava trobar-me una espècie de Nova York oriental, amb certa pobresa, brutícia i extremadament modern. Però m'ha recordat més aviat Cuba, amb edificis molt vells, moltes zones verdes, i aquella decadència màgica cubana. Evidentment és completament diferent, però d'alguna manera he establert aquest vincle.
Només d'arribar a l'aeroport et fan passar per un passadís amb pantalles tèrmiques perquè si tens encara que sigui una miqueta de febre has de passar un xequeig mèdic. És tot per la grip aviar. Després un bus ens va portar fins l'hotel, i vam tenir la possibilitat de fer una primera ullada a la ciutat: bàsicament vam veure el paissatge de la foto, amb els gratacels, el verd, els pons, el mar... i dins la ciutat gens de pobresa, ni brutícia.
M'ha encantat com està organitzada la ciutat, pensada en els llocs més cèntrics per ser caminada "per adalt", deixant fluir el trànsit sense semàfors o passos de zebra per peatons. Vaja, que els edificis estan connectats els uns als altres amb pons de manera que no cal baixar al carrer per anar d'un lloc a l'altre. Això fa que la majoria de botigues i tots els restaurants no estiguin a peu de carrer.
Hem estat a un hotel increïble, mireu sinó la vista de la nostra finestra! El que es veu és la badia de Hong Kong, que es diu Victoria. I al fons és ja una altra illa, Kowloon. L'edifici de l'esquerre era com un World Trace Center, per convencions.
Aquests dos dies a Hong Kong bàsicament hem passejat. Per arribar a Taipei hi hem hagut de fer escala i vam decidir aprofitar per passar-hi un parell de dies. Us ensenyo algunes de les fotografies més xules que he fet!
Gratacels, gratacels i gratacels. Però la màgica està en descobrir més avall petits edificis atrotinats que aguanten de miracle!
Els mercats són la meva perdició... venen de tot, molt i molt barat. I a diferència del que creia, no són gens emprenyadors perquè compris. A més, són extremadament honestos. Ara que és una mica difícil comunicar-s'hi, perquè tot i que només fa 10 anys que era colònia anglesa... ningú parla anglès.
No em considero gens maniàtica amb el menjar, i m'encanten aquesta espècie d'empanadilles al vapor especialitat de Hong Kong (el Dim Sum) però no menteixo si dic que ho he passat una mica malament als restaurants perquè la carn que mengen és terrible: llengua d'ànec, colze de porc petit, coll de no sé què... Estic segura que es pot trobar menjar xinès molt i molt bo, però aquesta no deu ser la millor zona... de fet encara no he vist ni un arròs tres delícies, ni "pollo con alemendras"... jijiji
Vam pendre un cafè amb el Jack i la Maggie, contactes d'un amic. Ell és de Beijing i ara dóna classe de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Hong Kong. Ella és de Macau i fa un parell d'anys que es va llicenciar també en Comunicació. Els dos estan especialitzats ens Nous Mitjans, mooolt interessants i també maquíssims! Ells em van animar a demanar-li a la bona dona de la fotografia que em "llegís la fortuna". Va ser molt esqüeta, però sembla que m'anirà bé aquesta volteta per l'Àsia! Jajajaja com ric cada cop que veig aquesta foto amb aquestes 4 dents tan ben col·locades que té!
5/8/08
Ahir vaig sopar al millor restaurant del món
El Bulli. El millor restaurant del món per tercer any consecutiu. El seu cuiner i propietari és el Ferran Adrià, el millor cuiner de la terra (que era plana abans que ell l'esferifiqués).
No conec ningú que sembli tan poc el que és. M'agrada i m'inquieta.
El seu restaurant té un milió de peticions de taula cada temporada, i 800 places disponibles. 50 comensals cada nit. 65 persones atenent-los entre cuiners i cambrers. Com va dir ell mateix si això fos un teatre hi hauria més actors que públic.
Després de dues hores al volant ens van convidar a entrar a la cuina... i allà estava aquest home baixet, descol·locat al seu propi imperi per l'espera òbvia dels que van entrant a saludar-lo. Ens va explicar 20 minuts de coses i a mi em costava entendre'l i a la meva mare li va agafar un atac de tos mentre 8 xavals estaven concentrats preparant un sol plat i ell mirava a l'infinit i jo pensava com els putejarem pobres que la nostra taula té 1 menú vegetarià, 1 vegetarià-diabètic i 3 de normals. Que som rarets a casa.
Vam sopar durant 4h com autèntics nens ben educats. Els 6 sentits permanentment expectants i la conversa sobre la taula com un plat més. Em ficaria al llit 10h després d'haver sortit de casa. Tot un viatge.
Vaig menjar fruites de les que mai havia sentit a parlar, una sopa d'orxata i tòfona, olives esferificades, ortigues de mar, molts ingredients japonesos repartits en varis plats (shiso, miso, sèsam negre, nori, umeboshi...), 32 plats per cap en total.
Vaig fer fotos, perquè no podia deixar de mirar cada plat ni deixar de tenir ganes de posar-me'l a la boca. Què racional i què instintiu és el desig. Aquí, cuscus de nap amb garotes, sorra de cacao, canapé de caça amb xocolata i paper de flors caramelitzades. Ehhh... mmm, buf.
A mi m'encanten les croquetes, els macarrons de l'àvia i el pà amb tomàquet amb pernil dolç... però això és diferent. És una altra història. És un joc de sentits i sensacions on t'acabes descobrint constantment. Com el sexe.
"Es así como recuerdo a los hombres que han pasado por mi vida -no deseo presumir, no son muchos- unos por la textura de su piel, otros por el sabor de sus besos, el olor de sus ropas o el tono de sus murmullos, y casi todos ellos asociados con algún alimento especial. El placer carnal más intenso, gozado sin apuro en una cama desordenada y clandestina, combinación perfecta de caricias, risa y juegos de la mente, tiene gusto a baguette, prosciutto, queso francés y vino del Rhin. (...) No puedo separar el erotismo de la comida y no veo razón para hacerlo."
["Afrodita", Isabel Allende]
5/5/08
Aquest cap de setmana
* He comprat tamales il·legals a un colombià que es diu Wilmer.
* He mirat 5 capítols de Lost.
* He anat a Girona en cotxe amb aquesta cançó de banda sonora.
* M'han fet un massatge sobre la taula del menjador.
* He menjat un cargol, per primera vegada.
* He ballat a una sala buida.
* He escalat mitja horeta i m'he cagat en tot.
* He vist el Tiga.
* He abraçat amb ganes.
* M'he fet la xula tocant "Stairway to Heaven" amb l'iPhone.
* M'he carregat la rentadora amb tres coixins vermells.
* He confirmat 3 vegades que el món és molt petit.
* He demanat dues cançons a un DJ, que eren just les que venien.
* He descobert que no m'agrada allò ni allò altre.
* M'he comprat un llibre de 1837 que es titula "Nueva colección de juegos de prendas y de penitencias que pueden imponerse a los que pagaron prenda durante los juegos".
* He begut una cervesa de cannabis.
* M'he fet fotos a la cuina. Algunes sense roba i amb ganivet jamonero.
* He trobat a faltar.
* M'ha sortit sang del nas.
* He vist un ford escort cabrio per 2000€ que avui espero provar.
4/29/08
He llegit un llibre en 3D
Mai m'havia passat això abans.
No tinc ni idea de quants llibres dec haver llegit al llarg de la meva vida, però en tots els casos per mi és una qüestió d'entrar o no entrar en la història, de les imatges que em generen les paraules i del grau de persistència del record. Del record no tant de la història sinó de les sensacions o del plaer que m'ha produït llegir el llibre de torn. La majoria de vegades sensacions lligades a la meva situació personal: on el llegia, quina edat tenia, quines coses m'estaven passant en aquell moment i el que és més important, quina raó personal concreta em va impulsar a obrir-lo. Què hi buscava de mi allà dins.
Quan recordo un llibre em recordo a mi llegint-lo. Em recordo a mi pensant amb l'estil del narrador o utilitzant expressions d'alguns personatges, em recordo en el context on el llegia decorat lleugerament per les imatges que em va generar. Em veig a mi com en una foto, en un lloc que va ser real però ple de referències d'aquella lectura. Amb "El Déu de les Coses Petites", per exemple, veig la fotografia d'una habitació de la Universitat de la Sorbona a París on el vaig llegir tancada amb la pitjor malaltia que he tingut mai. Em veig estirada al llit i veig les parets de fusta i sento casi el dolor físic però també sento olor de curry i veig l'Estha i la Rahel corrent per l'habitació, ignorant-me, i paraules escrites a les parets. Perquè les paraules escrites tenen molta importància en aquesta història.
Fa un temps que apunto a la primera pàgina les raons que m'impulsen a obrir-la. He comprobat que m'agrada tornar a mirar-les un cop l'acabo, i sobretot un temps més tard quan la història ha començat a desdibuixar-se.
Fa un parell de setmanes vaig acabar "Saber Perder" del David Trueba, la seva darrera novel·la. En llàpis hi ha escrit:
El llibre m'ha decepcionat. Vaig entrar-hi molt ràpid i no podia deixar de llegir-lo, però més per la facilitat de la lectura que per una altra cosa. A nivell d'història m'ha enganxat com una sèrie lleugera de la tele. A nivell de formes m'ha agradat la manera com els personatges dialoguen sense previ avís i de cop i volta. També com l'autor va saber moure'm en el temps amunt i avall sense adonar-me'n fins que de nou em recol·locava en el "present". M'agrada la independència dels llibres, però també que qui els ha escrit, ja lluny del text que d'alguna manera deixa abandonat a la mercè del lector, hagi sabut quedar-se entre les pàgines per poder jugar encara una mica amb mi.
Però el que vull explicar no té res a veure amb tot això. El que vull explicar és que mai m'havia passat res semblant com el que m'ha passat després de llegir aquest llibre. Em pregunto si ho hauré provocat jo o ell. El fet és que m'he descobert vàries vegades, una mica cada dia, evocant personatges fora del context literari.
Mentre cuinava, mentre conduia, mentre em dutxava... fent un repàs al dia o a les persones que m'envolten, he inclòs en el meu espectre d'històries personals les històries dels que vivien entre les pàgines. M'he trobat pensant com li deu anar a aquest o a l'altre, si aquells dos s'hauran reconcil·liat, si l'altre ha aconseguit superar allò. Per uns segons moltes vegades aquests dies he cregut que formaven part de la meva vida, i he seguit pensant en ells i el transcurs de les seves pròpies vides inexistents com si fossin reals, i com si fossin prou properes com per afectar-me. És com si d'alguna manera m'hagués faltat el tancament, el punt final en el que moltes coses queden obertes però l'autor et xiuxiueja després de l'última paraula que aquí mor tot el que has llegit fins ara, que les coses obertes són en sí mateixes un tancament, que ja no té sentit preocupar-se pel que vindrà perquè ja no ve res més i tu t'ho creus i et quedes amb tot el que ha passat i estàs tranquil perquè ja no poden passar coses.
He tingut moments surreals d'acostar-me a l'estanteria i veure el llom del llibre i pensar què fort no existeixen, estan aquí tancats i enlloc més.
Potser és que llegeixo de nit i a altes hores de la matinada. Potser vaig llegir l'última pàgina entrada una fase del son. Tinc la sensació que una part del record dels personatges d'aquesta novel·la va emmagatzemar-se per error tècnic en un racó equivocat del meu cervell, allà on guardo els records de la gent que fa molt temps que no veig.
I em pregunto si quan sigui vella molt vella i confongui el que m'ha passat a mi amb el que ha passat als altres... parlaré de la Sylvia o l'Ariel, la Daniela o el Leandro como si haguessin format part de la meva vida.
Tindria gràcia per un llibre que no té raons de trascendir.
O potser les té. Potser és un llibre en 3D.
No tinc ni idea de quants llibres dec haver llegit al llarg de la meva vida, però en tots els casos per mi és una qüestió d'entrar o no entrar en la història, de les imatges que em generen les paraules i del grau de persistència del record. Del record no tant de la història sinó de les sensacions o del plaer que m'ha produït llegir el llibre de torn. La majoria de vegades sensacions lligades a la meva situació personal: on el llegia, quina edat tenia, quines coses m'estaven passant en aquell moment i el que és més important, quina raó personal concreta em va impulsar a obrir-lo. Què hi buscava de mi allà dins.
Quan recordo un llibre em recordo a mi llegint-lo. Em recordo a mi pensant amb l'estil del narrador o utilitzant expressions d'alguns personatges, em recordo en el context on el llegia decorat lleugerament per les imatges que em va generar. Em veig a mi com en una foto, en un lloc que va ser real però ple de referències d'aquella lectura. Amb "El Déu de les Coses Petites", per exemple, veig la fotografia d'una habitació de la Universitat de la Sorbona a París on el vaig llegir tancada amb la pitjor malaltia que he tingut mai. Em veig estirada al llit i veig les parets de fusta i sento casi el dolor físic però també sento olor de curry i veig l'Estha i la Rahel corrent per l'habitació, ignorant-me, i paraules escrites a les parets. Perquè les paraules escrites tenen molta importància en aquesta història.
Fa un temps que apunto a la primera pàgina les raons que m'impulsen a obrir-la. He comprobat que m'agrada tornar a mirar-les un cop l'acabo, i sobretot un temps més tard quan la història ha començat a desdibuixar-se.
Fa un parell de setmanes vaig acabar "Saber Perder" del David Trueba, la seva darrera novel·la. En llàpis hi ha escrit:
"Barcelona 27 de març de 2008. Perquè em porta records, perquè he llegit els dos anteriors, perquè una semihistòria passatgera em dóna l'impuls final. Ah, i perquè no sé perdre... de moment".
El llibre m'ha decepcionat. Vaig entrar-hi molt ràpid i no podia deixar de llegir-lo, però més per la facilitat de la lectura que per una altra cosa. A nivell d'història m'ha enganxat com una sèrie lleugera de la tele. A nivell de formes m'ha agradat la manera com els personatges dialoguen sense previ avís i de cop i volta. També com l'autor va saber moure'm en el temps amunt i avall sense adonar-me'n fins que de nou em recol·locava en el "present". M'agrada la independència dels llibres, però també que qui els ha escrit, ja lluny del text que d'alguna manera deixa abandonat a la mercè del lector, hagi sabut quedar-se entre les pàgines per poder jugar encara una mica amb mi.
Però el que vull explicar no té res a veure amb tot això. El que vull explicar és que mai m'havia passat res semblant com el que m'ha passat després de llegir aquest llibre. Em pregunto si ho hauré provocat jo o ell. El fet és que m'he descobert vàries vegades, una mica cada dia, evocant personatges fora del context literari.
Mentre cuinava, mentre conduia, mentre em dutxava... fent un repàs al dia o a les persones que m'envolten, he inclòs en el meu espectre d'històries personals les històries dels que vivien entre les pàgines. M'he trobat pensant com li deu anar a aquest o a l'altre, si aquells dos s'hauran reconcil·liat, si l'altre ha aconseguit superar allò. Per uns segons moltes vegades aquests dies he cregut que formaven part de la meva vida, i he seguit pensant en ells i el transcurs de les seves pròpies vides inexistents com si fossin reals, i com si fossin prou properes com per afectar-me. És com si d'alguna manera m'hagués faltat el tancament, el punt final en el que moltes coses queden obertes però l'autor et xiuxiueja després de l'última paraula que aquí mor tot el que has llegit fins ara, que les coses obertes són en sí mateixes un tancament, que ja no té sentit preocupar-se pel que vindrà perquè ja no ve res més i tu t'ho creus i et quedes amb tot el que ha passat i estàs tranquil perquè ja no poden passar coses.
He tingut moments surreals d'acostar-me a l'estanteria i veure el llom del llibre i pensar què fort no existeixen, estan aquí tancats i enlloc més.
Potser és que llegeixo de nit i a altes hores de la matinada. Potser vaig llegir l'última pàgina entrada una fase del son. Tinc la sensació que una part del record dels personatges d'aquesta novel·la va emmagatzemar-se per error tècnic en un racó equivocat del meu cervell, allà on guardo els records de la gent que fa molt temps que no veig.
I em pregunto si quan sigui vella molt vella i confongui el que m'ha passat a mi amb el que ha passat als altres... parlaré de la Sylvia o l'Ariel, la Daniela o el Leandro como si haguessin format part de la meva vida.
Tindria gràcia per un llibre que no té raons de trascendir.
O potser les té. Potser és un llibre en 3D.
Subscribe to:
Posts (Atom)