Mai m'havia passat això abans.
No tinc ni idea de quants llibres dec haver llegit al llarg de la meva vida, però en tots els casos per mi és una qüestió d'entrar o no entrar en la història, de les imatges que em generen les paraules i del grau de persistència del record. Del record no tant de la història sinó de les sensacions o del plaer que m'ha produït llegir el llibre de torn. La majoria de vegades sensacions lligades a la meva situació personal: on el llegia, quina edat tenia, quines coses m'estaven passant en aquell moment i el que és més important, quina raó personal concreta em va impulsar a obrir-lo. Què hi buscava de mi allà dins.
Quan recordo un llibre em recordo a mi llegint-lo. Em recordo a mi pensant amb l'estil del narrador o utilitzant expressions d'alguns personatges, em recordo en el context on el llegia decorat lleugerament per les imatges que em va generar. Em veig a mi com en una foto, en un lloc que va ser real però ple de referències d'aquella lectura. Amb "El Déu de les Coses Petites", per exemple, veig la fotografia d'una habitació de la Universitat de la Sorbona a París on el vaig llegir tancada amb la pitjor malaltia que he tingut mai. Em veig estirada al llit i veig les parets de fusta i sento casi el dolor físic però també sento olor de curry i veig l'Estha i la Rahel corrent per l'habitació, ignorant-me, i paraules escrites a les parets. Perquè les paraules escrites tenen molta importància en aquesta història.
Fa un temps que apunto a la primera pàgina les raons que m'impulsen a obrir-la. He comprobat que m'agrada tornar a mirar-les un cop l'acabo, i sobretot un temps més tard quan la història ha començat a desdibuixar-se.
Fa un parell de setmanes vaig acabar "Saber Perder" del David Trueba, la seva darrera novel·la. En llàpis hi ha escrit:
El llibre m'ha decepcionat. Vaig entrar-hi molt ràpid i no podia deixar de llegir-lo, però més per la facilitat de la lectura que per una altra cosa. A nivell d'història m'ha enganxat com una sèrie lleugera de la tele. A nivell de formes m'ha agradat la manera com els personatges dialoguen sense previ avís i de cop i volta. També com l'autor va saber moure'm en el temps amunt i avall sense adonar-me'n fins que de nou em recol·locava en el "present". M'agrada la independència dels llibres, però també que qui els ha escrit, ja lluny del text que d'alguna manera deixa abandonat a la mercè del lector, hagi sabut quedar-se entre les pàgines per poder jugar encara una mica amb mi.
Però el que vull explicar no té res a veure amb tot això. El que vull explicar és que mai m'havia passat res semblant com el que m'ha passat després de llegir aquest llibre. Em pregunto si ho hauré provocat jo o ell. El fet és que m'he descobert vàries vegades, una mica cada dia, evocant personatges fora del context literari.
Mentre cuinava, mentre conduia, mentre em dutxava... fent un repàs al dia o a les persones que m'envolten, he inclòs en el meu espectre d'històries personals les històries dels que vivien entre les pàgines. M'he trobat pensant com li deu anar a aquest o a l'altre, si aquells dos s'hauran reconcil·liat, si l'altre ha aconseguit superar allò. Per uns segons moltes vegades aquests dies he cregut que formaven part de la meva vida, i he seguit pensant en ells i el transcurs de les seves pròpies vides inexistents com si fossin reals, i com si fossin prou properes com per afectar-me. És com si d'alguna manera m'hagués faltat el tancament, el punt final en el que moltes coses queden obertes però l'autor et xiuxiueja després de l'última paraula que aquí mor tot el que has llegit fins ara, que les coses obertes són en sí mateixes un tancament, que ja no té sentit preocupar-se pel que vindrà perquè ja no ve res més i tu t'ho creus i et quedes amb tot el que ha passat i estàs tranquil perquè ja no poden passar coses.
He tingut moments surreals d'acostar-me a l'estanteria i veure el llom del llibre i pensar què fort no existeixen, estan aquí tancats i enlloc més.
Potser és que llegeixo de nit i a altes hores de la matinada. Potser vaig llegir l'última pàgina entrada una fase del son. Tinc la sensació que una part del record dels personatges d'aquesta novel·la va emmagatzemar-se per error tècnic en un racó equivocat del meu cervell, allà on guardo els records de la gent que fa molt temps que no veig.
I em pregunto si quan sigui vella molt vella i confongui el que m'ha passat a mi amb el que ha passat als altres... parlaré de la Sylvia o l'Ariel, la Daniela o el Leandro como si haguessin format part de la meva vida.
Tindria gràcia per un llibre que no té raons de trascendir.
O potser les té. Potser és un llibre en 3D.
No tinc ni idea de quants llibres dec haver llegit al llarg de la meva vida, però en tots els casos per mi és una qüestió d'entrar o no entrar en la història, de les imatges que em generen les paraules i del grau de persistència del record. Del record no tant de la història sinó de les sensacions o del plaer que m'ha produït llegir el llibre de torn. La majoria de vegades sensacions lligades a la meva situació personal: on el llegia, quina edat tenia, quines coses m'estaven passant en aquell moment i el que és més important, quina raó personal concreta em va impulsar a obrir-lo. Què hi buscava de mi allà dins.
Quan recordo un llibre em recordo a mi llegint-lo. Em recordo a mi pensant amb l'estil del narrador o utilitzant expressions d'alguns personatges, em recordo en el context on el llegia decorat lleugerament per les imatges que em va generar. Em veig a mi com en una foto, en un lloc que va ser real però ple de referències d'aquella lectura. Amb "El Déu de les Coses Petites", per exemple, veig la fotografia d'una habitació de la Universitat de la Sorbona a París on el vaig llegir tancada amb la pitjor malaltia que he tingut mai. Em veig estirada al llit i veig les parets de fusta i sento casi el dolor físic però també sento olor de curry i veig l'Estha i la Rahel corrent per l'habitació, ignorant-me, i paraules escrites a les parets. Perquè les paraules escrites tenen molta importància en aquesta història.
Fa un temps que apunto a la primera pàgina les raons que m'impulsen a obrir-la. He comprobat que m'agrada tornar a mirar-les un cop l'acabo, i sobretot un temps més tard quan la història ha començat a desdibuixar-se.
Fa un parell de setmanes vaig acabar "Saber Perder" del David Trueba, la seva darrera novel·la. En llàpis hi ha escrit:
"Barcelona 27 de març de 2008. Perquè em porta records, perquè he llegit els dos anteriors, perquè una semihistòria passatgera em dóna l'impuls final. Ah, i perquè no sé perdre... de moment".
El llibre m'ha decepcionat. Vaig entrar-hi molt ràpid i no podia deixar de llegir-lo, però més per la facilitat de la lectura que per una altra cosa. A nivell d'història m'ha enganxat com una sèrie lleugera de la tele. A nivell de formes m'ha agradat la manera com els personatges dialoguen sense previ avís i de cop i volta. També com l'autor va saber moure'm en el temps amunt i avall sense adonar-me'n fins que de nou em recol·locava en el "present". M'agrada la independència dels llibres, però també que qui els ha escrit, ja lluny del text que d'alguna manera deixa abandonat a la mercè del lector, hagi sabut quedar-se entre les pàgines per poder jugar encara una mica amb mi.
Però el que vull explicar no té res a veure amb tot això. El que vull explicar és que mai m'havia passat res semblant com el que m'ha passat després de llegir aquest llibre. Em pregunto si ho hauré provocat jo o ell. El fet és que m'he descobert vàries vegades, una mica cada dia, evocant personatges fora del context literari.
Mentre cuinava, mentre conduia, mentre em dutxava... fent un repàs al dia o a les persones que m'envolten, he inclòs en el meu espectre d'històries personals les històries dels que vivien entre les pàgines. M'he trobat pensant com li deu anar a aquest o a l'altre, si aquells dos s'hauran reconcil·liat, si l'altre ha aconseguit superar allò. Per uns segons moltes vegades aquests dies he cregut que formaven part de la meva vida, i he seguit pensant en ells i el transcurs de les seves pròpies vides inexistents com si fossin reals, i com si fossin prou properes com per afectar-me. És com si d'alguna manera m'hagués faltat el tancament, el punt final en el que moltes coses queden obertes però l'autor et xiuxiueja després de l'última paraula que aquí mor tot el que has llegit fins ara, que les coses obertes són en sí mateixes un tancament, que ja no té sentit preocupar-se pel que vindrà perquè ja no ve res més i tu t'ho creus i et quedes amb tot el que ha passat i estàs tranquil perquè ja no poden passar coses.
He tingut moments surreals d'acostar-me a l'estanteria i veure el llom del llibre i pensar què fort no existeixen, estan aquí tancats i enlloc més.
Potser és que llegeixo de nit i a altes hores de la matinada. Potser vaig llegir l'última pàgina entrada una fase del son. Tinc la sensació que una part del record dels personatges d'aquesta novel·la va emmagatzemar-se per error tècnic en un racó equivocat del meu cervell, allà on guardo els records de la gent que fa molt temps que no veig.
I em pregunto si quan sigui vella molt vella i confongui el que m'ha passat a mi amb el que ha passat als altres... parlaré de la Sylvia o l'Ariel, la Daniela o el Leandro como si haguessin format part de la meva vida.
Tindria gràcia per un llibre que no té raons de trascendir.
O potser les té. Potser és un llibre en 3D.
.jpg)
Avui he començat el dia amb aquesta cançó dels 
