On és l'Ona? #07

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 14 de maig de 2006, 22:29
Irashaimaseee!

Uo! Uo! Uo! Ja sóc al Japó! Després d'una llarga odissea carregant una maleta de 30kg, perduda durant 5 hores pels carrers de Tokyo, de nit, plovent i amb 10 graus de temperatura... ja puc dir que sóc "a casa"! Buf, va ser terrible, no trobava res, estava cansada... però finalment vaig arribar a l'alberg on havia de dormir una nit per anar avui diumenge a les 10 del matí a l'agència que em donessin la clau del pis.

Estic en una caseta de tres plantes (4 habitacions per planta), a Saitama, una ciutat al nord de Tokyo (30 minuts en metro). He conegut alguns companys de la casa i són, de moment, tots japonesos! Esperava trobar-me occidentals... però m'encanta que siguin japos :D

L'habitació està de conya, mooolta llum, tres finestres (que per 4 metres quadrats és MOLT), tele, nevera, dos grans armaris, un llit gran i còmode... i tot nou nou.

Al llit, que està elevat per aprofitar al màxim l'espai, hi tinc un parell de finestres per on entra un airet boníssim. Ara mateix hi estic estirada i escolto de fons la tele, un magazine de nit. No entenc res jejeje només alguna paraula de tant en tant, i ja fa molta il·lusió! Avui m'he estat una bona estona al súper intentant esbrinar quin era el shampoo i quin el suavitzant!

Buuuuuf quins badalls! Estic feta pols avui! Vaig a dormir per primer cop a la meva caseta japonesa que demà toca tornar a la feina! :D

On és l'Ona? #06

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 13 de maig de 2006, 16:19
Volant sobre el mar de la Xina

Estic ara mateix volant sobre el mar de la Xina. Són 2:30h de Taipei a Tokyo. Li he dit adéu a la mare a la porta d'embarc, ella torna cap a Barcelona ja!

Les assafates em miren estranyades perquè l'avió va quasi buit i pràcticament la resta dels passatgers són tot homes. Empresaris semblen. Francesos, japonesos, xinesos... i jo aquí amb la meva motxilla muntanyera. Cada cop que em venen a portar alguna cosa em miren i somriuen, i acabo de descobrir que és perquò porto una xapa a la solapa que diu "Employee of the month". jijijijiji

On és l'Ona? #05 (Part II)

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 12 de maig de 2006, 19:32
Taiwan, el no-país

(...)

Només un dia vam sortir de la ciutat de Taipei per fer una ràpida ullada fora de la ciutat. Haviem llegit a la guia que Taiwan té una natura molt maca, de muntanyes molt joves, riuets banyables i plantacions de té. Aprop de Taipei hi ha Piglin, un poblet de 7000 habitants que pot presumir de tenir un dels millors tes de l'illa. Està a les muntanyes, i sembla que com més amunt s'ha cultivat el té, més qualitat (i també més car). Aquesta gent s'està fent d'or, és sorprenent veure el poblet petit i tradicional però on tots els cotxes són Mercedes i BMWs.

Aquí em teniu a mi al cementiri del poble. L'altra foto és del carrer principal des de la terrassa d'un temple.

Al cementiri, sobre les tombes, familiars i amics deixen sovint notes pel difunt aguantades per pedres, perquè no volin.

Vaig disfrutar fent fotos a aquesta nena preciosa piglinesa, i després dinant vaig probar aquest refresc tipus Fanta d'espàrregs verds. I uhm... no estava malament. Però em recordava massa els espàrregs.

On és l'Ona? #05 (Part I)

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 12 de maig de 2006, 19:32

Taiwan, el no-país

Fa... 5 dies que sóc a Taipei, i de fet ja marxo demà. Han estat 5 dies intensos de visionats a l'Input (Congrés de TV), voltes per Taipei i moooolta mooolta suor. 28º tot el dia, siguin les 12 del migdia o les 3 del matí. Per sort no hi fa massa sol, però la gran capa de núvols que acostuma a envoltar Taiwan provoca també una xafugor...

Intentaré resumir tan bé com pugui aquesta ciutat. Per començar, dir-vos que l'illa de Taiwan (que es deia Formosa no fa tants anys) està a una horeta en avió de la costa xina (sortint de Hong Kong). Fa anys vaig conèixer a l'escola la Gail Wu, una nena taiwanesa que em va explicar que Taiwan no és la Xina. Una mica confusa per la situació actual d'aquest país, aquí he esbrinat que tot i que els taiwanesos tenen passaport propi i un govern independent (no sé ben bé fins a quin punt, però), quan viatgen han de fer-se un visat especial on s'explica que utilitzen un passaport independent però són en realitat una zona de la Xina. Bé, que depenent d'on estiguis Taiwan és un país o no ho és. Després d'aquesta explicació patillera prometo investigar més sobre tot això.

Bé doncs, arribo dilluns al matí a Taipei i d'entrada la ciutat no m'agrada gens. Així com Hong Kong tenia una màgia i una bellesa especials, Taipei és una ciutat d'edificis lletjos i molt ponts d'asfalt. Això sí, envoltada de muntanyes molt verdes i amb la torre més alta del món plantada a la zona més "pijeta" de la ciutat (té una forma que recorda el Bamboo i 101 pisos que l'ascensor puja en 35 segons!).

Aquí teniu una vista des de la torre, per fer-vos una idea:

L'experiència a l'INPUT ha sigut fantàstica. Però amb matisos. Al principi vaig decepcionar-me bastant amb els continguts, i tot i que alguns screenings m'han sorprès segueixo pensant que les TVs públiques no arrisquen en projectes creatius i innovadors. Bàsicament ho resumiria dient que molt molt pocs dels programes que he vist plantejaven un punt de vista diferent o qüestionaven la narrativa audiovisual clàssica.

Però crec que en aquest tipus de congressos suren idees interessants i són tants els estímuls que és pràcticament impossible marxar sense energia renovada o pensaments amb algun potencial. A part de l'estrictament audiovisual també ha sigut xulo el bon rollo que hi ha hagut entre els catalans que erem aquí. Hem compartit cocktails, taxis, reflexions, spaghetti... inclús karaoke! Es creen vincles intensos.

Les estones que he tingut per Taipei he vist un temple taoista preciós, mercats nocturns amb paradetes de despertadors, samarretes, pegatines, vibradors de tots tipus i colors, encens, bitxos estranys vius i per menjar... i m'he topat amb uns taiwanesos espectacularment honestos, servicials i alegres. Qualsevol cosa que et donin (diners, tickets, el que sigui) t'ho donen amb les dues mans alhora com a signe de respecte, ja que el que t'estan donant és com una extensió de sí mateixos.

On és l'Ona? #04

Nota: moltes de les expressions que feia servir al 2006 no les faria servir mai ara. O explicaria coses diferents o més diverses. Fins que no he començat a rellegir el blog que vaig escriure aleshores no m'he adonat de quantes coses han canviat en mi els últims 2 anys.

Del 8 de maig de 2006, 23:16
Macau: la Xina portuguesa

Tot i estar només dos dies a Hong Kong, Macau, a l'altra banda de la badia (1:10h en ferry des de Hong Kong) era parada obligada. Ha estat divertit ja que hem hagut d'omplir els papers d'immigració com si sortissim del país (HK) per anar a un altre (Macau). Macau va ser colònia portuguesa per la qual cosa tots i absolutament tots els textos de la ciutat estan en les dues llengües: xinès i portuguès.

És sorprenent veure confluir dues cultures tan diferents, i si Hong Kong sembla el carib Macau encara més. Ens ha enganxat una pluja tropical d'aquelles que duren 5 minuts i després la xafugor ha estat més que impressionant. I tot i que passejar-se per Macau és com fer-ho per un poblet, se m'ha trencat el cor en descobrir que l'estan convertint en Las Vegas xinès, construint prop del port enormes i horribles casinos plens de llums i colors. Ho estan destrossant completament.

Deixeu-me, però, que us ensenyi el Macau on a mi no m'importaria passar una bona temporadeta:


A més, tan a Macau com a Hong Kong però a Macau de manera exagerada, no hi ha ni un sol turista. Hi viatgen molts habitants de la Xina central (els mainlanders) però no estan costumats a veure occidentals i et miren tota l'estona. Hem passat el dia a Macau i durant aquestes hores dues nenes ens han fet una entrevista per l'escola sobre què pensem dels casinos i una gent d'una organització ens ha demanat de fer-nos unes fotos a una plaça important de la ciutat!

On és l'Ona? #03

Del 8 de maig de 2006, 9:23

Han estat nomeés 2 dies a Hong Kong, però em sembla que fa un mes que sóc aquí. No és que haguem exprimit les 48h que teniem sense parar, però tot i passejar d'una manera relaxada, amb la consciència que no pretenem veure-ho tot... els estímuls són tants que és com si el cervell estigués en mode observació i anàlisi 25h al dia. Però és que val la pena, ja sabia jo que aquí venia a fer d'esponja a absorbir-ho tot!

L'arribada a Hong Kong va ser un xoc. No m'esperava 28º a les 8 del matí, humitat tropical, arbres immensos, moltes muntanyes i una boira permanent al voltant dels centenars de gratacels desperdigats per les diverses illes de Hong Kong, unides entre elles per grans ponts i túnels subaquàtics.


Esperava trobar-me una espècie de Nova York oriental, amb certa pobresa, brutícia i extremadament modern. Però m'ha recordat més aviat Cuba, amb edificis molt vells, moltes zones verdes, i aquella decadència màgica cubana. Evidentment és completament diferent, però d'alguna manera he establert aquest vincle.

Només d'arribar a l'aeroport et fan passar per un passadís amb pantalles tèrmiques perquè si tens encara que sigui una miqueta de febre has de passar un xequeig mèdic. És tot per la grip aviar. Després un bus ens va portar fins l'hotel, i vam tenir la possibilitat de fer una primera ullada a la ciutat: bàsicament vam veure el paissatge de la foto, amb els gratacels, el verd, els pons, el mar... i dins la ciutat gens de pobresa, ni brutícia.

M'ha encantat com està organitzada la ciutat, pensada en els llocs més cèntrics per ser caminada "per adalt", deixant fluir el trànsit sense semàfors o passos de zebra per peatons. Vaja, que els edificis estan connectats els uns als altres amb pons de manera que no cal baixar al carrer per anar d'un lloc a l'altre. Això fa que la majoria de botigues i tots els restaurants no estiguin a peu de carrer.

Hem estat a un hotel increïble, mireu sinó la vista de la nostra finestra! El que es veu és la badia de Hong Kong, que es diu Victoria. I al fons és ja una altra illa, Kowloon. L'edifici de l'esquerre era com un World Trace Center, per convencions.


Aquests dos dies a Hong Kong bàsicament hem passejat. Per arribar a Taipei hi hem hagut de fer escala i vam decidir aprofitar per passar-hi un parell de dies. Us ensenyo algunes de les fotografies més xules que he fet!


Gratacels, gratacels i gratacels. Però la màgica està en descobrir més avall petits edificis atrotinats que aguanten de miracle!


Els mercats són la meva perdició... venen de tot, molt i molt barat. I a diferència del que creia, no són gens emprenyadors perquè compris. A més, són extremadament honestos. Ara que és una mica difícil comunicar-s'hi, perquè tot i que només fa 10 anys que era colònia anglesa... ningú parla anglès.


No em considero gens maniàtica amb el menjar, i m'encanten aquesta espècie d'empanadilles al vapor especialitat de Hong Kong (el Dim Sum) però no menteixo si dic que ho he passat una mica malament als restaurants perquè la carn que mengen és terrible: llengua d'ànec, colze de porc petit, coll de no sé què... Estic segura que es pot trobar menjar xinès molt i molt bo, però aquesta no deu ser la millor zona... de fet encara no he vist ni un arròs tres delícies, ni "pollo con alemendras"... jijiji

Vam pendre un cafè amb el Jack i la Maggie, contactes d'un amic. Ell és de Beijing i ara dóna classe de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Hong Kong. Ella és de Macau i fa un parell d'anys que es va llicenciar també en Comunicació. Els dos estan especialitzats ens Nous Mitjans, mooolt interessants i també maquíssims! Ells em van animar a demanar-li a la bona dona de la fotografia que em "llegís la fortuna". Va ser molt esqüeta, però sembla que m'anirà bé aquesta volteta per l'Àsia! Jajajaja com ric cada cop que veig aquesta foto amb aquestes 4 dents tan ben col·locades que té!

On és l'Ona? #02

Del 6 de maig de 2006, 2:56
Volant... sobre les muntanyes Sayan
Escolto: Gigi Leung "Wu Liang Yin Pin" (disc Look)... la que més m'ha agradat de la selecció de música cantonesa de l'avió. No sabria com descriure-la, però és una noia amb una veu maca tot i que no espectacular i que tan té cançons més ballables (Bikini) com d'altres més jazzístiques amb piano (Wu Liang Yin Pin) i sons electrònics (Yun Shang Feng Bao)!

Són... les 19h a Barcelona, les 3 a Hong Kong i a saber quina hora sobre les muntanyes Sayan a Sibèria, per on estem passant ara mateix amb l'avió. Fa unes 7 hores que volem i encara en tenim una mica més de 4 per davant! Però en aquest avió us asseguro que podria quedar-m'hi tres dies seguits.

Pels que no ho sapigueu vaig tenir la immensa sort d'aconseguir un bitllet d'anada fins a Hong Kong en Bussiness a pràcticament el mateix preu que en classe turista. I a més amb la companyia Cathay Pacific, la millor de l'any 2006. Una passada. Així que aquí estic amb l'ordinador a la falda estirada completament en el meu seient-llit i una pantalla per mi soleta amb més de 20 pelis, 15.000 Cds, jocs... i una noia india que es diu Sashi i que em diu Mrs. Vinyamata. És la nostra assafata personal que ens ha rebut amb un cocktail de kiwi i taronja i una copeta de xampany. Potser el Tintin o l'Indiana Jones no estarien orgullosos de mi, però us asseguro que m'estic revolcant amb molta alegria per aquest plaer material que m'ofereix la Sashi!

Després de la copeta ens ha portat una peça de sushi d'aperitiu i tot just després hem dinat. Ja sé que els menús aeris no tenen massa rellevància, però quan són amb estovalles i carta de vins val la pena citar-los, encara que sigui per fer-me una miqueta la xula :D M'he cruspit: una terrina de salmó afumat amb formatge fresc, zuchinni i mermelada de tomàquet; un plat de pasta linguini amb tomàquets assecats al sol, carbassó i parmesà; una selecció de formatges increíbles i pastís de xocolata i anous. I tot acompanyat amb una copa (o dues jijiji) d'un Cabernet Sauvignon australià del 2002 (Capel Vale) amb tocs de regalèssia, pruna i notes de xocolata, tabac i cedre. Això diu la carta de vins. I jo corroboro. :p El vi és perfecte per viatjar, ja fa temps que la meva mare em va ensenyar que emborratxar-se era el millor que es podia fer en un avió... i és cert, mireu-ne els efectes...

Després he mirat Brokeback Mountain. Esperava més, però m'ha agradat molt la sensibilitat i la credibilitat de la història i els personatges. Molt real, sense conflictes excessius o exagerats. M'ha encantat el moment de la camisa, a casa els pares del Jack.

On és l'Ona? #01

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, escribint un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que estranys veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, així que aquí va la 1a entrada. Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...


Del 5 de maig de 2006, 18:05
Hey! Ho! Let's go!
Comencen oficialment les meves aventures per l'Extrem Orient, després d'una nit d'al·lucinacions vàries (maletes dibuixades volaven sobre el meu llit a les 3 de la matinada... esgotador).

Em fa molta il·lusió explicar-vos i en certa manera explicar-me a mi també algunes de les coses que em vagi trobant, curiositats i petites aventures.

És una manera de processar i ordenar-me els records, i sigui com sigui de tenir contacte amb vosaltres. Sovint he escrit diaris personals (entre els 10 i els 20 anys he omplert més de 10 llibretes que ara mai em ve de gust obrir), però és el primer cop que ho faré amb la consciència que algú em llegirà.

Potser a diferència dels meus escrits adolescents en aquest cas la meva intenció és parlar-vos del que veig molt més que de mi mateixa.

M'encanta sentir-me com el Tintin! Uo! Seré la vostra cronista oficial de la Xina i el Japó ok?! :D