What you thought you need

Estan jugant Rússia i Espanya i a mi només se m'acut dir для них.

Diumenge passat vaig disfrutar de l'Espanya-Itàlia baixant Barcelona en bici a tota pastilla. Allò semblava un zoòtrop de balcons nacionalistes explicant el partit crit a crit. Venia de passar la tarda a la platja amb paelleta sobre llençol blanc i topless a 4 bandes i anava a passar la nit a un terrat amb fajitas sobre matalassos i oh ahs que bé s'està.

Curiosament el terrat estava a un carrer on vaig viure un any de la meva vida. Una època estranya que va acabar més o menys el dia que portant un sobre a lo paloma mensajera em vaig perdre i vaig acabar dormint al llit d'uns desconeguts. Tenia 5 anys.

Pel que fa al Sant Joan, l'he passat a l'extraradi aeri de Barcelona, amb el R. i el J. i els amigotes de carrer (sempre m'imagino el R. de petit jugant a pilota amb el F. o l'A. mentre la mama crida niño la cena se enfría tot i que crec que mai va ser ben bé així). Ara que ho penso, crec que relaciono l'infancia del R. amb la que veia els caps de setmana que passava a Cornellà.

Em vaig posar una samarreta imperi blanca, de tio que són les autèntiques, els texans de sempre i els llavis vermells. Que s'ha de fer una mica de festa. Em va costar sortir de casa per una merdatosdegos i mal de cul (vaig caure el cap de setmana de ràfting, i fa com una hora he sabut que tinc el coxis luxat i el sacre i les vèrtebres E4 i E5 desplaçades... meh... que me quiten lo bailao).

Vam fer una copa de cava al carrer perquè així es fa a l'estiu, vam esquivar petards i vam pujar a la terrassa del R. i la G. a menjar pelotazos, cantar pop espanyol i tocar la guitarra. Després vam sortir a ballar al carrer que és de lo millor que hi ha. Oh. My. God.
Va ser un bon Sant Joan.

I fa uns dies que escolto Jack Johnson i m'agrada aquest trosset:

We can park the van and walk to town
Find the cheapest bottle of wine that we could find
And talk about the road behind
How getting lost is not a waste of time
Le Bois d'amour will take us home
In the moment we will sing as the forest sings

It's all for the sake of arriving with you.

["What you thought you need" Jack Johnson]

I ha guanyat Espanya. Però no vull comentaris al respecte. Je.

On és l'Ona? #06

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 13 de maig de 2006, 16:19
Volant sobre el mar de la Xina

Estic ara mateix volant sobre el mar de la Xina. Són 2:30h de Taipei a Tokyo. Li he dit adéu a la mare a la porta d'embarc, ella torna cap a Barcelona ja!

Les assafates em miren estranyades perquè l'avió va quasi buit i pràcticament la resta dels passatgers són tot homes. Empresaris semblen. Francesos, japonesos, xinesos... i jo aquí amb la meva motxilla muntanyera. Cada cop que em venen a portar alguna cosa em miren i somriuen, i acabo de descobrir que és perquò porto una xapa a la solapa que diu "Employee of the month". jijijijiji

Divendres de fotos

Després de dos dies al llit per un salmó en mal estat (ecs), aquest matí m'he llevat d'hora (foto 1), m'he posat els texans i he tornat al llit (foto 2), m'he tornat a llevar, he treballat una mica, he dinat arròs bullit (mmm), he portat un gos a un hotel (per gossos) perquè el seu papa adoptiu ha anat a París (el biològic era Mr. Guau Spain. De debò), he tragat caravana santjoanera, he tornat a entrar a la ciutat, he recollit un altre gos (com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos), m'he trobat la S. pel camí i com que l'he vist perduda m'he l'he endut amb nosaltres a fer pic-nic a la muntanya (mirador particular), hem agafat perspectiva (foto 3), hem parlat de Jules Verne, hem passejat (foto 4), hem tornat a la Terra, he sopat tranquil·la a casa (un tomàquet munstruosament gran, pernil salat de la meva nina infermera i Quilmes), he fet copa amb la nina infermera, ens hem assegut, hem parlat de P. Tinto, hem despotricat i hem tornat al Llit (cada una al respectiu). I són les 3:29 i ho explico. Això és un divendres. I la resta són p... Tonteries.

CW: "le temps des cerises #5" i "#2"; "summer in the city #1"; "Tiga".

Flickr Love #3

Projectant l'estiu.

CW: "tired", María Colangelo; "blackout", Sarah Bernhard; Sense títol, Mark Wickens; "frokost", Hanne.

Gestionar l'abundància

Ahir al migdia estava cansada. La Lola em va donar la nit, again (està obsessionada amb dormir al meu llit, if only...), així que vaig canviar dinar per siesta. M'havia cruspit un entrepà al bar de la tele a les 12h així que tampoc passava res. I després vaig berenar ganchitos i oreos (pfff) i després vaig sopar canapés de salmó i 5 copes de vi (pffffffff).

El fet és que abans d'adormir-me sempre llegeixo. Encara que sigui un paràgraf. Ahir només vaig aguantar una pàgina abans de començar a deixar d'entendre. "La danza de la realidad" em té totalment enganxada i contenta, tot i que el nou capítol que començava m'està decepcionant una mica. Però això és el que vaig subratllar just abans d'adormir-me:

En la antigüedad los enfermos iban al templo esperando soñar con una diosa que los curara. Se consideraba a los sueños como proféticos. Freud les dio la misión de mostrar nuestros residuos psíquicos, los deseos frustrados, las pulsiones amorales, atribuyendo sistemáticamente un significado simbólico a tal o cual imagen. Según Jung no se trataba de explicar los acontecimientos oníricos sino de seguir viviéndolos, mediante el análisis, en estado de vigilia, a fin de ver a dónde nos conducían, qué mensaje nos estaban dando. Sin embargo todos estos métodos interpretativos consideran que el sueño es algo que recibimos con el objeto de que lo hagamos actuar en el mundo racional. Son símbolos, no realidades.

Després vaig adormir-me mitja horeta i vaig somiar. Estava en un event estrany, asseguda en una taula rodona amb la M. al meu costat. Des d'allà veia un espectacle d'uns gimnastes koreans, curiosament molt semblant al videoclip de "I want more" de Faithless.

De cop i volta em vibra el mòbil. Miro la pantalla i veig que em truca un tal Aimé. Tinc el seu número registrat. El nom em resulta familiar però no tinc ni idea de qui és. Una mica confosa agafo la trucada.

O: Sí?
A: Hola Ona, soy Aimé.
O: Hola Aimé... [fent veure que sé qui és, per no ofendre]. Perdona si hablo flojo, es que estoy en un acto público [estranya expressió].
A: Ah... vale. Te has mirado el signo?
O: Qué signo?
A: El que te he dicho esta mañana. El signo 14.
O: No, perdona, aún no. No he pasado por casa desde esta mañana, pero lo tengo apuntado en la libreta para mirarlo cuando llegue. [Penso que sí que he passat per casa i he tingut oportunitat de mirar el signe... però no m'havia semblat important].
A: Ah... porque dónde vives tu?
O: Pues bastante lejos la verdad. Fuera de Barcelona de hecho. En las afueras. [Miro la M. amb cara de "ja sé, estic mentint... però no vull que es presenti a casa"].
A: On? [Es passa al català i no em sembla estrany].
O: Oye Aimé, no sé si me lo has dicho esta mañana pero... como has llegado hasta mí?
A: A través del pare de l'Om.
O: Del pare de l'Om? [L'Om és un vell amic del meu germà].
A: Sí.
O: Ah.

Em desperto. Faig un google d'Aimé. És un nom masculí francès que significa "estimat", però no trobo cap raó per haver "escollit" aquest nom pel meu somni. Obro l'I Ching. Un altre llibre en el que he entrat molt últimament (i el pròleg del qual és precisament de Jung). Signe 14: "La posesión de lo Grande".

La Posesión de lo Grande está predeterminada por el destino y en correspondencia con el tiempo gracias a la desinteresada modestia. Es éste un tiempo propicio. Hay fortaleza en lo interior, y claridad y cultura en lo exterior. La fuerza se demuestra con finura y autodominio, (...) pues la posesión de la Abundancia debe administrarse correctamente.

A la nit vaig sopar amb la S. i ho vam comentar. I vam acabar veient la presentadora que cada cop que s'entrebanca es tira al terra simulant un desmai. Quin riure.

On és l'Ona? #05 (Part II)

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 12 de maig de 2006, 19:32
Taiwan, el no-país

(...)

Només un dia vam sortir de la ciutat de Taipei per fer una ràpida ullada fora de la ciutat. Haviem llegit a la guia que Taiwan té una natura molt maca, de muntanyes molt joves, riuets banyables i plantacions de té. Aprop de Taipei hi ha Piglin, un poblet de 7000 habitants que pot presumir de tenir un dels millors tes de l'illa. Està a les muntanyes, i sembla que com més amunt s'ha cultivat el té, més qualitat (i també més car). Aquesta gent s'està fent d'or, és sorprenent veure el poblet petit i tradicional però on tots els cotxes són Mercedes i BMWs.

Aquí em teniu a mi al cementiri del poble. L'altra foto és del carrer principal des de la terrassa d'un temple.

Al cementiri, sobre les tombes, familiars i amics deixen sovint notes pel difunt aguantades per pedres, perquè no volin.

Vaig disfrutar fent fotos a aquesta nena preciosa piglinesa, i després dinant vaig probar aquest refresc tipus Fanta d'espàrregs verds. I uhm... no estava malament. Però em recordava massa els espàrregs.

Tot és qüestió de fer-se el xulo

Cap de setmana de rafting! I de muntanya, vi, llar de foc, butifarra d'ou, parxís, quilòmetres, bruixes i caipiroskes. I de tornar a ser petita.

Yo le decía que si todo lo que nos unía era mi deseo de follarla, nos quedaba poco tiempo.

- No, porque cuando ya no quieras follar mi cuerpo, querrás follar mi inteligencia y, cuando te canses de ella, querrás follar mi insaciable sentido del humor. Siempre se me ocurrirá algo para que me folles toda la vida. O al menos mientras yo quiera.

["Los amantes tristes", Eugenia Rico]

I'm a creep

M'estic posant forta.
If you seek peace, plan for war.
També estic bastant contenta.
O més aviat serena.
Tot i que la complicitat se m'està escapant.
I m'ha sortit un herpes al llavi.

I amb tanta tonteria també se m'ha passat Radiohead.
Així que el R. em proposa que sopem junts.
Guai.

De camí cap allà em regalaré un concert caminat particular.
Començant per Fake Plastic Trees.
Que l'últim cop que vaig escoltar-la
estava enamorada.
And you asked me no to be who you wanted.
Not to be who you wanted
All the time.
All the time.
Oh, oh.

Life goes easy on me

Ahir a la nit vaig veure Closer.
Vaig apuntar-me algunes coses a la llibreta.
Vaig menjar rollitos de primavera.
Crec que l'oblidaré ràpid.

* Is it because she's successful? / No, it's because she doesn't need me.
* You're leaving me because you think you don't deserve happiness. But you do.
* I love everything about you that hurts.
* Don't stop loving me. I can see it draining out of you.
* I'm addicted to the truth.
* "I love you?" Where is this love? Touch it. Talk to it.

On és l'Ona? #05 (Part I)

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 12 de maig de 2006, 19:32

Taiwan, el no-país

Fa... 5 dies que sóc a Taipei, i de fet ja marxo demà. Han estat 5 dies intensos de visionats a l'Input (Congrés de TV), voltes per Taipei i moooolta mooolta suor. 28º tot el dia, siguin les 12 del migdia o les 3 del matí. Per sort no hi fa massa sol, però la gran capa de núvols que acostuma a envoltar Taiwan provoca també una xafugor...

Intentaré resumir tan bé com pugui aquesta ciutat. Per començar, dir-vos que l'illa de Taiwan (que es deia Formosa no fa tants anys) està a una horeta en avió de la costa xina (sortint de Hong Kong). Fa anys vaig conèixer a l'escola la Gail Wu, una nena taiwanesa que em va explicar que Taiwan no és la Xina. Una mica confusa per la situació actual d'aquest país, aquí he esbrinat que tot i que els taiwanesos tenen passaport propi i un govern independent (no sé ben bé fins a quin punt, però), quan viatgen han de fer-se un visat especial on s'explica que utilitzen un passaport independent però són en realitat una zona de la Xina. Bé, que depenent d'on estiguis Taiwan és un país o no ho és. Després d'aquesta explicació patillera prometo investigar més sobre tot això.

Bé doncs, arribo dilluns al matí a Taipei i d'entrada la ciutat no m'agrada gens. Així com Hong Kong tenia una màgia i una bellesa especials, Taipei és una ciutat d'edificis lletjos i molt ponts d'asfalt. Això sí, envoltada de muntanyes molt verdes i amb la torre més alta del món plantada a la zona més "pijeta" de la ciutat (té una forma que recorda el Bamboo i 101 pisos que l'ascensor puja en 35 segons!).

Aquí teniu una vista des de la torre, per fer-vos una idea:

L'experiència a l'INPUT ha sigut fantàstica. Però amb matisos. Al principi vaig decepcionar-me bastant amb els continguts, i tot i que alguns screenings m'han sorprès segueixo pensant que les TVs públiques no arrisquen en projectes creatius i innovadors. Bàsicament ho resumiria dient que molt molt pocs dels programes que he vist plantejaven un punt de vista diferent o qüestionaven la narrativa audiovisual clàssica.

Però crec que en aquest tipus de congressos suren idees interessants i són tants els estímuls que és pràcticament impossible marxar sense energia renovada o pensaments amb algun potencial. A part de l'estrictament audiovisual també ha sigut xulo el bon rollo que hi ha hagut entre els catalans que erem aquí. Hem compartit cocktails, taxis, reflexions, spaghetti... inclús karaoke! Es creen vincles intensos.

Les estones que he tingut per Taipei he vist un temple taoista preciós, mercats nocturns amb paradetes de despertadors, samarretes, pegatines, vibradors de tots tipus i colors, encens, bitxos estranys vius i per menjar... i m'he topat amb uns taiwanesos espectacularment honestos, servicials i alegres. Qualsevol cosa que et donin (diners, tickets, el que sigui) t'ho donen amb les dues mans alhora com a signe de respecte, ja que el que t'estan donant és com una extensió de sí mateixos.

Pel joc i el son, i els amics

Divendres a les 18h. vam agafar el cotxe amb el J. i 5 hores més tard arribavem al nostre destí. Ens esperaven 3 experts en supervivència, dos provinents de Móra d'Ebre i una de Madrid tot i que ara es fan dir Comando Barcelona. Tenien bones notícies que vam cel·lebrar amb copa de cava, pota de xai, sal piramidal i el desig bizarro de parlar català.

Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.

Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.

Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.

Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.



I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:

En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,

para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,

para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,

a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.

["Manifiesto", Jesús Munárriz]

Bona nit, i bona sort

Ahir vaig anar a dormir a les 11 del matí i encara no entenc massa bé per què. Sigui com sigui les raons no són ni gaire convincents ni massa excitants. Per mi que passades les 4 vaig començar a reduir la velocitat de reacció i el que vaig fer ho podria haver resolt en 3 horetes durant el dia. Però m'ha agradat veure'm obligada a baixar el ritme.

A les 7:30 del matí vaig pensar que ja era hora d'anar a dormir però no acabava de trobar el llit, així que vaig decidir pujar al peu de la torre Foster, a Collserola, a veure si el veia des d'allà.

Buscant el llit al final em vaig trobar a mi mateixa que ja passa que quan ens busquem trobem als altres i quan busquem els altres ens trobem amb nosaltres.

Com que portava la càmera a sobre m'he animat a fer unes fotos (i parlo en present perquè tot i que sembla ahir, ha estat aquest matí). 90 en 2 hores, que vindrien a ser com 3 fotos cada 2 minuts. Quan estic cansada el primer que perdo és la noció del temps.

Davant la meva discapacitat tridimensional i la conseqüent frustració de no poder trobar ni la meva pròpia casa des d'allà adalt, he acabat imaginant sobre la panoràmica en quins racons estaven dormint les persones que més m'estimo i he flipat amb com d'aprop estem i què poc ens veiem i quanta distància imaginaria posem entre nosaltres. Imaginaria per necessària, per què enganyar-nos.

He anat adormida tot el dia però feia temps que no resolia tantes coses en 24 hores ni mirava amb tanta perspectiva. He arribat tard a un dinar de negocis (que no de feina), he fet la compra pendent de fa 2 mesos, he disfrutat mullant-me de pluja com feia temps, he netejat la casa i he preparat un shabu-shabu per 4 amics. I ara a descansar que demà m'esperen unes quantes horetes de cotxe amb el J. Yay!

Necessito tant escapar-me.
I que plogui.

Molt bon cap de setmana a tothom!

Coses que et passen si estàs viu

Li he preguntat a l'I Ching i m'ha sortit l'hexagrama 41, el 63 i el 64. I he pensat que el sopar aquesta nit amb 4 amics i un cap de setmana amb 4 hores de trajecte començaran a posar-hi remei.

I avui penso en la intro de "Cerrado" de la Christina Rosenvinge que l'A. va ensenyar-me un dia:

Sobre el derecho a no estar, a no jugar... o a jugar a otra cosa.

Aquest cap de setmana

* He menjat un cuc accidentalment.
* He fet ús d'un diccionari anglès-polac.
* He jugat a veritat o acció.
* He estrenat una cuina.
* He trucat a Ghana.
* He anat amb el M. al Pol Nord (però amb un M. que no m'esperava).
* He buscat i he trobat.
* He vist l'últim capítol de la 4a temporada de Lost.
* He begut una caipiroska al sofà de casa parlant de reescriure el passat.
* He plorat de riure amb el riure d'un altre.
* He plorat perquè no vull viure tan depressa.
* He sopat amb 6 mariques genials.
* He pujat a la muntanya en cotxe, he apagat la música, he baixat la finestra i he escoltat el bosc com totes les vegades que vaig allà.
* He decidit que vull jugar amb el temps.
* M'he reconciliat secretament amb la M. i públicament amb la M.
* He menjat paella.
* He anat a dormir a les 4 en diumenge.
* He decidit fer una companyia de teatre. I he liat l'A.
* He trencat un bol.
* M'he pintat les ungles dels peus de color vermell.
* He menjat pizza de kebab.
* Ho he vist clar.

Tacones lejanos

Coses màgicament estranyes que passen quan vius en una porteria:

1. Presencies involuntàriament autèntiques històries d'amor i desamor: s'han assegut unes quantes parelles (habitualment borratxes) de molt diverses edats i a altes hores de la nit a la finestra de la meva habitació. Una vegada una estudiant de la meva escala es despedia del seu ligue de la nit. Ella li deia estoy contenta. Ell li deia no quiero hacer nada al respecto. Ella reia reordenant al seu gust les paraules d'ell. Ell li va fer un petó perquè parlant no s'entenien. Ella va entrar a l'edifici i va despertar la seva companya de pis. Pel pati interior i des de la finestra oberta de la seva cuina em va arribar un creo que me llamará pronto mentre s'escalfava un colacao al microones. Jo vaig pensar creo que no.

2. Disfrutes d'eclipsis de sol diaris: quan passa un camió, que és poc freqüent per la curta amplada del carrer, hi ha un eclipsi de camió. A vegades també es donen eclipsis de nens amb monopatí, i fins i tot alguna vegada eclipsis de gos.

3. Descobreixes els gustos musicals dels escombriaires: cada matí, abans que em soni el despertador, em desvetlla la música dels cascos dels escombriaires que treuen les fulles acumulades a la finestra de l'habitació. A la primavera i a l'estiu ho trobo a faltar perquè no hi ha fulles al terra. Els hi agrada bastant la màquina chunga i a un concretament, els boleros. El que escoltava rock alternatiu va deixar aviat la feina.

A part d'això aprens a identificar els teus amics per les seves passes, les rutines es basen en sons com la maleta de rodes de cada diumenge a les 22h o la trucada d'una adolescent a la seva mare cada dimecres a les 15h. Aprens a endevinar l'hora pels sons que venen de les finestres. Són les 20h quan sents el porter de l'edifici del costat xerrar amb la veïna que l'acompanya fins la parada del bus. Són les 8:30h quan el nen que fa preguntes, fa preguntes mentre la mare l'acompanya al cole.

Dijous passat a les 8:30 impulsivament em vaig pujar a una cadira per obrir una finestra en el moment en que el nen que fa preguntes passava per davant del meu menjador. Volia saber si era ros. En veure'm es va parar i em va mirar i em va preguntar eres un gnomo? Era ros.