On és l'Ona? #05 (Part I)

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 12 de maig de 2006, 19:32

Taiwan, el no-país

Fa... 5 dies que sóc a Taipei, i de fet ja marxo demà. Han estat 5 dies intensos de visionats a l'Input (Congrés de TV), voltes per Taipei i moooolta mooolta suor. 28º tot el dia, siguin les 12 del migdia o les 3 del matí. Per sort no hi fa massa sol, però la gran capa de núvols que acostuma a envoltar Taiwan provoca també una xafugor...

Intentaré resumir tan bé com pugui aquesta ciutat. Per començar, dir-vos que l'illa de Taiwan (que es deia Formosa no fa tants anys) està a una horeta en avió de la costa xina (sortint de Hong Kong). Fa anys vaig conèixer a l'escola la Gail Wu, una nena taiwanesa que em va explicar que Taiwan no és la Xina. Una mica confusa per la situació actual d'aquest país, aquí he esbrinat que tot i que els taiwanesos tenen passaport propi i un govern independent (no sé ben bé fins a quin punt, però), quan viatgen han de fer-se un visat especial on s'explica que utilitzen un passaport independent però són en realitat una zona de la Xina. Bé, que depenent d'on estiguis Taiwan és un país o no ho és. Després d'aquesta explicació patillera prometo investigar més sobre tot això.

Bé doncs, arribo dilluns al matí a Taipei i d'entrada la ciutat no m'agrada gens. Així com Hong Kong tenia una màgia i una bellesa especials, Taipei és una ciutat d'edificis lletjos i molt ponts d'asfalt. Això sí, envoltada de muntanyes molt verdes i amb la torre més alta del món plantada a la zona més "pijeta" de la ciutat (té una forma que recorda el Bamboo i 101 pisos que l'ascensor puja en 35 segons!).

Aquí teniu una vista des de la torre, per fer-vos una idea:

L'experiència a l'INPUT ha sigut fantàstica. Però amb matisos. Al principi vaig decepcionar-me bastant amb els continguts, i tot i que alguns screenings m'han sorprès segueixo pensant que les TVs públiques no arrisquen en projectes creatius i innovadors. Bàsicament ho resumiria dient que molt molt pocs dels programes que he vist plantejaven un punt de vista diferent o qüestionaven la narrativa audiovisual clàssica.

Però crec que en aquest tipus de congressos suren idees interessants i són tants els estímuls que és pràcticament impossible marxar sense energia renovada o pensaments amb algun potencial. A part de l'estrictament audiovisual també ha sigut xulo el bon rollo que hi ha hagut entre els catalans que erem aquí. Hem compartit cocktails, taxis, reflexions, spaghetti... inclús karaoke! Es creen vincles intensos.

Les estones que he tingut per Taipei he vist un temple taoista preciós, mercats nocturns amb paradetes de despertadors, samarretes, pegatines, vibradors de tots tipus i colors, encens, bitxos estranys vius i per menjar... i m'he topat amb uns taiwanesos espectacularment honestos, servicials i alegres. Qualsevol cosa que et donin (diners, tickets, el que sigui) t'ho donen amb les dues mans alhora com a signe de respecte, ja que el que t'estan donant és com una extensió de sí mateixos.

Pel joc i el son, i els amics

Divendres a les 18h. vam agafar el cotxe amb el J. i 5 hores més tard arribavem al nostre destí. Ens esperaven 3 experts en supervivència, dos provinents de Móra d'Ebre i una de Madrid tot i que ara es fan dir Comando Barcelona. Tenien bones notícies que vam cel·lebrar amb copa de cava, pota de xai, sal piramidal i el desig bizarro de parlar català.

Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.

Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.

Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.

Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.



I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:

En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,

para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,

para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,

a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.

["Manifiesto", Jesús Munárriz]

Bona nit, i bona sort

Ahir vaig anar a dormir a les 11 del matí i encara no entenc massa bé per què. Sigui com sigui les raons no són ni gaire convincents ni massa excitants. Per mi que passades les 4 vaig començar a reduir la velocitat de reacció i el que vaig fer ho podria haver resolt en 3 horetes durant el dia. Però m'ha agradat veure'm obligada a baixar el ritme.

A les 7:30 del matí vaig pensar que ja era hora d'anar a dormir però no acabava de trobar el llit, així que vaig decidir pujar al peu de la torre Foster, a Collserola, a veure si el veia des d'allà.

Buscant el llit al final em vaig trobar a mi mateixa que ja passa que quan ens busquem trobem als altres i quan busquem els altres ens trobem amb nosaltres.

Com que portava la càmera a sobre m'he animat a fer unes fotos (i parlo en present perquè tot i que sembla ahir, ha estat aquest matí). 90 en 2 hores, que vindrien a ser com 3 fotos cada 2 minuts. Quan estic cansada el primer que perdo és la noció del temps.

Davant la meva discapacitat tridimensional i la conseqüent frustració de no poder trobar ni la meva pròpia casa des d'allà adalt, he acabat imaginant sobre la panoràmica en quins racons estaven dormint les persones que més m'estimo i he flipat amb com d'aprop estem i què poc ens veiem i quanta distància imaginaria posem entre nosaltres. Imaginaria per necessària, per què enganyar-nos.

He anat adormida tot el dia però feia temps que no resolia tantes coses en 24 hores ni mirava amb tanta perspectiva. He arribat tard a un dinar de negocis (que no de feina), he fet la compra pendent de fa 2 mesos, he disfrutat mullant-me de pluja com feia temps, he netejat la casa i he preparat un shabu-shabu per 4 amics. I ara a descansar que demà m'esperen unes quantes horetes de cotxe amb el J. Yay!

Necessito tant escapar-me.
I que plogui.

Molt bon cap de setmana a tothom!