Ahir vaig sopar al millor restaurant del món

El Bulli. El millor restaurant del món per tercer any consecutiu. El seu cuiner i propietari és el Ferran Adrià, el millor cuiner de la terra (que era plana abans que ell l'esferifiqués).

No conec ningú que sembli tan poc el que és. M'agrada i m'inquieta.

El seu restaurant té un milió de peticions de taula cada temporada, i 800 places disponibles. 50 comensals cada nit. 65 persones atenent-los entre cuiners i cambrers. Com va dir ell mateix si això fos un teatre hi hauria més actors que públic.

Després de dues hores al volant ens van convidar a entrar a la cuina... i allà estava aquest home baixet, descol·locat al seu propi imperi per l'espera òbvia dels que van entrant a saludar-lo. Ens va explicar 20 minuts de coses i a mi em costava entendre'l i a la meva mare li va agafar un atac de tos mentre 8 xavals estaven concentrats preparant un sol plat i ell mirava a l'infinit i jo pensava com els putejarem pobres que la nostra taula té 1 menú vegetarià, 1 vegetarià-diabètic i 3 de normals. Que som rarets a casa.

Vam sopar durant 4h com autèntics nens ben educats. Els 6 sentits permanentment expectants i la conversa sobre la taula com un plat més. Em ficaria al llit 10h després d'haver sortit de casa. Tot un viatge.

Vaig menjar fruites de les que mai havia sentit a parlar, una sopa d'orxata i tòfona, olives esferificades, ortigues de mar, molts ingredients japonesos repartits en varis plats (shiso, miso, sèsam negre, nori, umeboshi...), 32 plats per cap en total.

Vaig fer fotos, perquè no podia deixar de mirar cada plat ni deixar de tenir ganes de posar-me'l a la boca. Què racional i què instintiu és el desig. Aquí, cuscus de nap amb garotes, sorra de cacao, canapé de caça amb xocolata i paper de flors caramelitzades. Ehhh... mmm, buf.


A mi m'encanten les croquetes, els macarrons de l'àvia i el pà amb tomàquet amb pernil dolç... però això és diferent. És una altra història. És un joc de sentits i sensacions on t'acabes descobrint constantment. Com el sexe.

"Es así como recuerdo a los hombres que han pasado por mi vida -no deseo presumir, no son muchos- unos por la textura de su piel, otros por el sabor de sus besos, el olor de sus ropas o el tono de sus murmullos, y casi todos ellos asociados con algún alimento especial. El placer carnal más intenso, gozado sin apuro en una cama desordenada y clandestina, combinación perfecta de caricias, risa y juegos de la mente, tiene gusto a baguette, prosciutto, queso francés y vino del Rhin. (...) No puedo separar el erotismo de la comida y no veo razón para hacerlo."

["Afrodita", Isabel Allende]