Gestionar l'abundància

Ahir al migdia estava cansada. La Lola em va donar la nit, again (està obsessionada amb dormir al meu llit, if only...), així que vaig canviar dinar per siesta. M'havia cruspit un entrepà al bar de la tele a les 12h així que tampoc passava res. I després vaig berenar ganchitos i oreos (pfff) i després vaig sopar canapés de salmó i 5 copes de vi (pffffffff).

El fet és que abans d'adormir-me sempre llegeixo. Encara que sigui un paràgraf. Ahir només vaig aguantar una pàgina abans de començar a deixar d'entendre. "La danza de la realidad" em té totalment enganxada i contenta, tot i que el nou capítol que començava m'està decepcionant una mica. Però això és el que vaig subratllar just abans d'adormir-me:

En la antigüedad los enfermos iban al templo esperando soñar con una diosa que los curara. Se consideraba a los sueños como proféticos. Freud les dio la misión de mostrar nuestros residuos psíquicos, los deseos frustrados, las pulsiones amorales, atribuyendo sistemáticamente un significado simbólico a tal o cual imagen. Según Jung no se trataba de explicar los acontecimientos oníricos sino de seguir viviéndolos, mediante el análisis, en estado de vigilia, a fin de ver a dónde nos conducían, qué mensaje nos estaban dando. Sin embargo todos estos métodos interpretativos consideran que el sueño es algo que recibimos con el objeto de que lo hagamos actuar en el mundo racional. Son símbolos, no realidades.

Després vaig adormir-me mitja horeta i vaig somiar. Estava en un event estrany, asseguda en una taula rodona amb la M. al meu costat. Des d'allà veia un espectacle d'uns gimnastes koreans, curiosament molt semblant al videoclip de "I want more" de Faithless.

De cop i volta em vibra el mòbil. Miro la pantalla i veig que em truca un tal Aimé. Tinc el seu número registrat. El nom em resulta familiar però no tinc ni idea de qui és. Una mica confosa agafo la trucada.

O: Sí?
A: Hola Ona, soy Aimé.
O: Hola Aimé... [fent veure que sé qui és, per no ofendre]. Perdona si hablo flojo, es que estoy en un acto público [estranya expressió].
A: Ah... vale. Te has mirado el signo?
O: Qué signo?
A: El que te he dicho esta mañana. El signo 14.
O: No, perdona, aún no. No he pasado por casa desde esta mañana, pero lo tengo apuntado en la libreta para mirarlo cuando llegue. [Penso que sí que he passat per casa i he tingut oportunitat de mirar el signe... però no m'havia semblat important].
A: Ah... porque dónde vives tu?
O: Pues bastante lejos la verdad. Fuera de Barcelona de hecho. En las afueras. [Miro la M. amb cara de "ja sé, estic mentint... però no vull que es presenti a casa"].
A: On? [Es passa al català i no em sembla estrany].
O: Oye Aimé, no sé si me lo has dicho esta mañana pero... como has llegado hasta mí?
A: A través del pare de l'Om.
O: Del pare de l'Om? [L'Om és un vell amic del meu germà].
A: Sí.
O: Ah.

Em desperto. Faig un google d'Aimé. És un nom masculí francès que significa "estimat", però no trobo cap raó per haver "escollit" aquest nom pel meu somni. Obro l'I Ching. Un altre llibre en el que he entrat molt últimament (i el pròleg del qual és precisament de Jung). Signe 14: "La posesión de lo Grande".

La Posesión de lo Grande está predeterminada por el destino y en correspondencia con el tiempo gracias a la desinteresada modestia. Es éste un tiempo propicio. Hay fortaleza en lo interior, y claridad y cultura en lo exterior. La fuerza se demuestra con finura y autodominio, (...) pues la posesión de la Abundancia debe administrarse correctamente.

A la nit vaig sopar amb la S. i ho vam comentar. I vam acabar veient la presentadora que cada cop que s'entrebanca es tira al terra simulant un desmai. Quin riure.