Pel joc i el son, i els amics

Divendres a les 18h. vam agafar el cotxe amb el J. i 5 hores més tard arribavem al nostre destí. Ens esperaven 3 experts en supervivència, dos provinents de Móra d'Ebre i una de Madrid tot i que ara es fan dir Comando Barcelona. Tenien bones notícies que vam cel·lebrar amb copa de cava, pota de xai, sal piramidal i el desig bizarro de parlar català.

Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.

Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.

Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.

Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.



I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:

En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,

para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,

para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,

a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.

["Manifiesto", Jesús Munárriz]