Bona nit, i bona sort

Ahir vaig anar a dormir a les 11 del matí i encara no entenc massa bé per què. Sigui com sigui les raons no són ni gaire convincents ni massa excitants. Per mi que passades les 4 vaig començar a reduir la velocitat de reacció i el que vaig fer ho podria haver resolt en 3 horetes durant el dia. Però m'ha agradat veure'm obligada a baixar el ritme.

A les 7:30 del matí vaig pensar que ja era hora d'anar a dormir però no acabava de trobar el llit, així que vaig decidir pujar al peu de la torre Foster, a Collserola, a veure si el veia des d'allà.

Buscant el llit al final em vaig trobar a mi mateixa que ja passa que quan ens busquem trobem als altres i quan busquem els altres ens trobem amb nosaltres.

Com que portava la càmera a sobre m'he animat a fer unes fotos (i parlo en present perquè tot i que sembla ahir, ha estat aquest matí). 90 en 2 hores, que vindrien a ser com 3 fotos cada 2 minuts. Quan estic cansada el primer que perdo és la noció del temps.

Davant la meva discapacitat tridimensional i la conseqüent frustració de no poder trobar ni la meva pròpia casa des d'allà adalt, he acabat imaginant sobre la panoràmica en quins racons estaven dormint les persones que més m'estimo i he flipat amb com d'aprop estem i què poc ens veiem i quanta distància imaginaria posem entre nosaltres. Imaginaria per necessària, per què enganyar-nos.

He anat adormida tot el dia però feia temps que no resolia tantes coses en 24 hores ni mirava amb tanta perspectiva. He arribat tard a un dinar de negocis (que no de feina), he fet la compra pendent de fa 2 mesos, he disfrutat mullant-me de pluja com feia temps, he netejat la casa i he preparat un shabu-shabu per 4 amics. I ara a descansar que demà m'esperen unes quantes horetes de cotxe amb el J. Yay!

Necessito tant escapar-me.
I que plogui.

Molt bon cap de setmana a tothom!