Tria la teva aventura

Blogging is no longer what it was

2008-11-16T12:30:00.001+01:00

Gone, in other words, is any sense that blogging as a technology is revolutionary, subversive or otherwise exalted, and this upsets some of its pioneers. Confirmed, however, is the idea that blogging is useful and versatile. In essence, it is a straightforward content-management system that posts updates in reverse-chronological order and allows comments and other social interactions. Viewed as such, blogging may “die” in much the same way that personal-digital assistants (PDAs) have died. A decade ago, PDAs were the preserve of digerati who liked using electronic address books and calendars. Now they are gone, but they are also ubiquitous, as features of almost every mobile phone.

Blogging is no longer what it was, because it has entered the mainstream. The Economist.

Ens agrada

2008-10-01T20:51:00.003+02:00

Fa com un mes que no actualitzo (damn!), m'han passat 1342 coses, en 2 mesos viuré a Nova York i en uns 9 a Francesc Macià. Estic feliç, feliç, feliç... una mica matxacada de tants antibiòtics en els últims 3 mesos però és el més dolent que m'ha passat. Cool.

I ara a seguir aprenent a gestionar la felicitat i a no sentir tristesa de passar pàgina... i a continuar amb els papers del visat pels EEUU (que si ni a l'ambaixada de Madrid et deixen entrar unes claus o el mòbil imagineu com serà reunir tota la documentació que em demanen per un visat de negocis... aquest americans hiperparanoics...).

Holes de nou! :-)

Les meves paraules

2008-08-23T23:57:00.003+02:00

Aquest blog, en keywords.

Les últimes 4 setmanes

2008-08-07T16:32:00.007+02:00

* He esmorzat príncipes i schokobons a les 6 sota la torre Foster.
* He caigut amb la bici i m'he quedat amb el vestit per barret.
* He ensenyat com fer sushi i m'he l'he menjat a l'aire lliure.
* He comprat bitllets per Amsterdam.
* He cuinat macarrons de xocolata amb mascarpone i gorgonzola.
* He recuperat la meva passió pels plàtans, que dónen molta energia.
* He menjat pintxos morunos, fondue de xocolata amb llet condensada i mohito de vodka tot d'una atacada.
* He quedat lluny de guanyar al rei del Trivial.
* M'han vingut a buscar.
* He tornat a veure "Aterriza como puedas".
* M'he mirat als miralls més de l'habitual.
* He tingut converses marítimes de matinada.
* He menjat plàstic d'hamburguesa.
* He passejat sola per Tarragona al vespre i he fet amics menjant braves.
* He vist les coves pirates de l'Escala.
* He invertit un respall de dents
* He fet el circuit de Montmeló en furgoneta.
* M'he exposat molt.
* M'he banyat a uns banys àrabs.
* He llogat un vaixell sobre un canal.
* He tornat a conèixer la mateixa persona dues vegades.
* He menjat bikini de mozzarella i trufa.
* He begut molta cervesa.
* He corroborat que certament existeix.
* He comprat orxata.
* He conegut un bibliotecari que estudia rus.
* M'han despertat amb antibiòtics, brownie i suís gelat.
* M'he sentit com una peça de Tetris.
* He dissimulat molt al Mirablau.
* He plorat d'alegria.
* He viatjat al Pol Nord cada dia.
* M'he divertit simplement estant dreta en un passadís groc.
* No he parat de somniar.
* He dit tot el que volia dir.
* He agafat una escala, he pujat fins adalt de tot i no he mirat abaix.
* M'han regalat gelat de maduixa a les 11 de la nit.
* He perdut la noció del temps.
* He fet saltar l'alarma d'un edifici de 10 pisos.
* He tingut llàgrimes internes secretes i precioses.
* He vist Sweeney Todd sobre la gespa del Castell de Montjuïc.
* M'he mossegat la llengua però només una estona.
* He fet somriure algú a l'escala del Pipa Club.
* M'he descobert a unes obres de Sant Joan Despí.
* He poetitzat el frangelico.
* Ho he vist.
* He llegit de molt aprop el cartell de misses d'una església del centre.
* He confirmat que m'agrada molt conduir.
* He anat al Pol Sud, i no hi fa gens de fred.
* He sigut domadora de dofins per una estona.
* He dit coses en anglès en un sofà vermell.
* Quasi bé m'he pres un mohito al lavabo d'un bar de la Plaça Reial.
* M'he tatuat temporalment una reixa a la panxa.
* He dicidit que tindré una filla que es dirà Júlia.
* He jugat molt i hem guanyat tots.
* He conegut gent amb la que vull riure'm sempre.
* He begut molta més cocacola de la que bec normalment.
* He deixat una cadira al centre d'una habitació d'una casa rural.
* He anat a Port Aventura.
* He estat en un palau sense princeses.
* M'he sentit superada per la situació, però m'ha encantat.
* He buscat molts racons.
* He estat serena.
* M'he guardat coses per mi.
* He decidit que al 2011 viuré a Nova York.
* He pensat que no em passarà res.
* He redefinit conceptes.
* I he trobat a faltar, he comprat coses en subhastes, he fet mal, he canviat encenedor per petó, he fet trucades internacionals, he rigut sense parar, he descobert l'ús real dels post-its, he tingut videoconferències amb Nova York, he perdut molta por, m'he deshidratat, casi mato el meu gat de gana i ara me'n vaig a un jaciment arqueològic.

I punt i seguit.

peek-a-boo I see you

2008-08-02T18:16:00.006+02:00

Com em costa escriure últimament. Escric i esborro contínuament.
Els plurals, que encara són barreres.

El resto se lo pueden meter todo por el culo

2008-07-22T15:24:00.002+02:00

El amor es eso no? Que te vayan a buscar a la salida. El resto es todo una mierda. Ni flores ni anillos. Por mi se lo pueden meter todo por el culo. Pero que te vayan a buscar a la salida…
["Princesas", 2005]

No voy a ser yo

2008-07-21T11:21:00.004+02:00

Torno d'esmorzar amb el J, que ara mateix està camí de Dublín amb les butxaques plenes de dòlars. Cafè amb llet, entrepà de tonyina i canya de xocolata. I la màgia dels aeroports, que posa de bon rollo. Com que sempre em regala les cançons que necessito, a la cua del check-in m'ha dit no vas a ser tu i me n'ha posat una del Kevin Johansen que diu:

Hay gente que no debería involucrarse
Con cosas que luego no pueden manejar
Yo no veo otra salida, no quiero pasar la vida,
sin que la vida pase a través de mí.
["No voy a ser yo", Kevin Johansen]

Kevin Johansen, que vaig conèixer a través del R. amb una que també cantava una època precisa. I de nou tornava a escoltar-lo treient el cap per la finestra la nit de dijous tornant cap a casa després del concert de Muchachito i Peret. Candombito, una petita joia per les nits en cotxe de copilot amb un grandíssim amic que marxa a NY sense facturar maleta.

Lloret de Mar mon amour

2008-07-18T23:30:00.008+02:00

Un dia vaig trobar-me un plat de Lloret de Mar amb una mosca, al terra d'un alberg de Korea. Crec que era on posaven el menjar pels gats del carrer. No podria trobar-li millor utilitat.

Aquell dia vaig aprendre que és bonic trobar-se plats on no toca, encenedors aliens sota el sofà i petons en temps i espais oblidats. M'encanta sorprendre'm, encara que a vegades em mori de por.

Em vaig cagar amb el plat de Lloret!

Aquest cap de setmana

2008-07-14T14:15:00.008+02:00

* He anat pel passeig marítim de paquet en bici.
* M'he estirat de matinada a la platja i m'ha semblat veure Venus.
* He fet un sinpa.
* He menjat la millor truita del món.
* Han deixat d'importar-me moltes coses.
* He estat 10 minuts parada al punt central de la plaça Catalunya.
* M'han dit que sóc d'algú, m'he rebotat i després ho he entès una mica.
* He menjat xocolata en format pastís.
* He entès que les persones fan mal pels seus problemes, no pels nostres.
* M'he fumat un porro en les millors condicions del món.
* M'han ensenyat un gelat firmat pel Mick Jagger. Crec.
* He dinat amanida de pollastre i he perdut la noció del temps.
* M'he banyat en roba interior a una piscina.
* M'he aixecat a mitjanit a buscar aigua i he vist massa coses.
* He menjat St. Marcellin.
* Hem sigut 15 a casa.
* Crec que he trobat el sentit d'un somni que vaig tenir fa un mes.
* He trencat un vincle.
* M'he carregat el carregador del portàtil.
* He tornat al Pol Nord, aquest cop amb l'A.

[Nit del dissabte, per una de les meves fotògrafes preferides]

Confiança

2008-07-11T09:45:00.002+02:00

Per tu, S.!
I una mica també per mi.

Bon cap de setmana!!!

"Mientras haya
alguna ventana abierta,
ojos que vuelven del sueño,
otra mañana que empieza.

Mar con olas trajineras
-mientras haya-
trajinantes de alegrías,
llevándolas y trayéndolas.

Lino para la hilandera,
árboles que se aventuren,
-mientras haya-
y viento para la vela.

Jazmín, clavel, azucena,
donde están, y donde no
en los nombres que los mientan.

Mientras haya
sombras que la sombra niegan,
pruebas de luz, de que es luz
todo el mundo, menos ellas.

Agua como se la quiera
-mientras haya-
voluble por el arroyo,
fidelísima en la alberca.

Tanta fronda en la sauceda,
tanto pájaro en las ramas
-mientras haya-
tanto canto en la oropéndola.

Un mediodía que acepta
serenamente su sino
que la tarde le revela.

Mientras haya
quien entienda la hoja seca,
falsa elegía, preludio
distante a la primavera.

Colores que a sus ausencias
-mientras haya-
siguiendo a la luz se marchan
y siguiéndola regresan.

Diosas que pasan ligeras
pero se dejan un alma
-mientras haya-
señalada con sus huellas.

Memoria que le convenza
a esta tarde que se muere
de que nunca estará muerta.

Mientras haya
trasluces en la tiniebla,
claridades en secreto,
noches que lo son apenas.

Susurros de estrella a estrella
-mientras haya-
Casiopea que pregunta
y Cisne que la contesta.

Tantas palabras que esperan,
invenciones, clareando
-mientras haya-
amanecer de poema.

Mientras haya
lo que hubo ayer, lo que hay hoy,
lo que venga."

["Confianza", Pedro Salinas]

Some days are better than others

2008-07-10T11:57:00.004+02:00

Mahi (from the "Bhagadav Gita"): desire without attachment. You aim for a particular outcome while simultaneously not caring if it goes down or not. This means a detached desire to see and enjoy life, without the notion of identification of oneself with the act. To be in the world and at the same time be detached.

On és l'Ona? #07

2008-07-09T21:39:00.003+02:00

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, parant a Hong Kong, Macau, Taiwan i Korea. Vaig escriure un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que desconeguts veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, encara que em llegeixi una mica estranya. Com diu Oscar Wilde "Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."

Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 14 de maig de 2006, 22:29
Irashaimaseee!

Uo! Uo! Uo! Ja sóc al Japó! Després d'una llarga odissea carregant una maleta de 30kg, perduda durant 5 hores pels carrers de Tokyo, de nit, plovent i amb 10 graus de temperatura... ja puc dir que sóc "a casa"! Buf, va ser terrible, no trobava res, estava cansada... però finalment vaig arribar a l'alberg on havia de dormir una nit per anar avui diumenge a les 10 del matí a l'agència que em donessin la clau del pis.

Estic en una caseta de tres plantes (4 habitacions per planta), a Saitama, una ciutat al nord de Tokyo (30 minuts en metro). He conegut alguns companys de la casa i són, de moment, tots japonesos! Esperava trobar-me occidentals... però m'encanta que siguin japos :D

L'habitació està de conya, mooolta llum, tres finestres (que per 4 metres quadrats és MOLT), tele, nevera, dos grans armaris, un llit gran i còmode... i tot nou nou.

Al llit, que està elevat per aprofitar al màxim l'espai, hi tinc un parell de finestres per on entra un airet boníssim. Ara mateix hi estic estirada i escolto de fons la tele, un magazine de nit. No entenc res jejeje només alguna paraula de tant en tant, i ja fa molta il·lusió! Avui m'he estat una bona estona al súper intentant esbrinar quin era el shampoo i quin el suavitzant!

Buuuuuf quins badalls! Estic feta pols avui! Vaig a dormir per primer cop a la meva caseta japonesa que demà toca tornar a la feina! :D

L'espai de mi

2008-07-09T21:10:00.005+02:00

Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

["L'espai de mi", Miquel Martí i Pol]

You gonna want me

2008-07-05T22:00:00.000+02:00

Fa tres setmanes anava de copilot a un cotxe de camí a un poble perdut a 3 hores de Barcelona. Erem una mica Thelma & Louise. Jo em sentia més Louise que Thelma. Escoltavem el mateix CD que portem escoltant els darrers 3 mesos. Va sonar la 64 i vaig fixar-me en la lletra per primer cop. Vaig baixar el volum i vaig dir d'aquí tres setmanes li enviaré per email. O sigui avui. Ella va respondre si encara té sentit. I ja no té sentit. It might be a different story. Així que no l'envio. La penjo al blog. For the record.

A song for any season,
I got so many reasons,
You gonna wanna make it some day
Some say, boy you're always teasing
I think you best believe in,
For why you've gotta drive me crazy,

I know,
You gonna want me,
But when you want me,
It might be a different story.

["You gonna want me", Tiga]

And you want to travel blind

2008-07-04T00:31:00.012+02:00

Fa temps que tinc el DVD de "Salvador" a casa. No recordo exactament com em va arribar a les mans. Fa 4 o 5 dies li vaig treure el plàstic però vaig tornar a deixar-la a l'estanteria.

Tenia por. De veure-la i de sentir-la. O de no saber sentir-la íntimament. He pensat en el Joan, que mai va arribar a conèixe'm. I la porra a l'esquena de la Marta, que es deia també Ona Casadevall. I la Siseta que mantenia un secret. Fins i tot he pensat en el Sabin i en com abans ens unia la lluita contra la por. I ara més aviat ens uneix la por instal·lada.

Salvador Puig Antich va estudiar a la Salle Bonanova i em pregunto, absurdament, quants passos seus hauré trepitjat a aquestes alçades.

Jesús (funcionari de presons): tú siempre leyendo eh. De qué va ese?
Salvador: la Ilíada. Es la historia de Aquiles.
Jesús: ah, sí. El del talón.
Salvador: es un héroe que lucha en la guerra de Troya. Y sabe que morirá en esa guerra, porque su madre se lo predice. Pero también que su muerte lo hará inmortal.
Jesús: vaya tontería.
Salvador: cuando lo acabe si quieres te lo paso.
Jesús: yo para qué lo quiero?
Salvador: pues no sé... Para tu hijo.

Salvador: jugaba de portero.
Jesús: casi nadie quiere jugar de portero.
Salvador: alguien tiene que hacerlo no?

Jesús: mira cómo has acabado. En la cárcel.
Salvador: igual que tú.
Jesús: perdona, yo no estoy encerrado.
Salvador: pero vives aquí.
Jesús: no es lo mismo.
Salvador: dicen que un hombre que lleva atado a un perro, está tan atado como su perro.
Jesús: tu mucho hablar pero... acabas de perder la partida [de ajedrez].

Quan ha acabat he volgut veure la cara real de la Margalida Bover, l'última nòvia de Salvador Puig Antich. Però no he trobat fotos. En canvi he llegit una entrevista que li van fer al 2006, on parla d'ell i de la pel·lícula (amb la que per cert és molt crítica).

[Sobre el dia que el va conèixer]
Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent. Una utopia.

[Sobre com va viure la nit que van matar-lo]
Sola a Mataró, a l´habitació, amb una ampolla de vi, canutos, encens, espelmes, música i plorar i pensar i estimar i desitjar i voler que el món canviés, simplement això. I sola.

"Bye bye darling. Goodbye."

Handle with care

2008-07-02T13:21:00.003+02:00

"Debemos dejar de vivir como niños, siempre pidiendo, para vivir como adultos, invirtiendo nuestro capital vital."

"Para lograr la paz (...) hemos de estar cada vez menos implicados con el mundo y con la imagen de nosotros mismos."

"La verdad no está al final del camino sino que es la suma de las acciones que se hacen para conseguirla."

"Ser observador no es alejarse de la acción, es vivirla indiferente: si una fiera me ataca, me defiendo sin angustia. Si ella vence, me dejo devorar y observo lo que significa ser triturado".

["La danza de la realidad", Alejandro Jodorowsky]

Aquest cap de setmana

2008-07-01T00:38:00.005+02:00

* M'he assegut a un banc a les 12 de la nit a esperar l'inesperat.
* He menjat llibrets a un cotxe.
* He vist la C. punxar.
* M'he oblidat del meu germà.
* He anat a una platja nudista.
* Li he dit a un amic enfadat no es para tanto i m'he acabat enfadant per la mateixa raó que ell.
* He pensat molt en Cleopatra.
* He dinat a una terrassa i hem parlat de viure a Madrid al 2010.
* M'he comprat dos vestits.
* He aplicat estratègies.
* He ballat a la terrassa d'un desconegut a Vallvidrera.
* M'he reprimit d'enviar un missatge a les 3 del matí.
* He navegat en un Bavaria.
* I m'he banyat a alta mar.
* I m'he posat gamba.
* I he menjat patates fregides i cervesa.
* He cantat ven ven desátame a tot pulmó.
* He escrit dos emails que sabia que no enviaria.
* He demanat Insomnia de Faithless i You're gonna want me de Tiga.
* Un sobre tancat sobre una taula m'ha fet molta, molta por.
* He menjat rus.
* Només he tingut valor de dir el que penso a mitges.
* He desaparegut.
* No he mirat el partit.

What you thought you need

2008-06-26T22:28:00.005+02:00

Estan jugant Rússia i Espanya i a mi només se m'acut dir для них.

Diumenge passat vaig disfrutar de l'Espanya-Itàlia baixant Barcelona en bici a tota pastilla. Allò semblava un zoòtrop de balcons nacionalistes explicant el partit crit a crit. Venia de passar la tarda a la platja amb paelleta sobre llençol blanc i topless a 4 bandes i anava a passar la nit a un terrat amb fajitas sobre matalassos i oh ahs que bé s'està.

Curiosament el terrat estava a un carrer on vaig viure un any de la meva vida. Una època estranya que va acabar més o menys el dia que portant un sobre a lo paloma mensajera em vaig perdre i vaig acabar dormint al llit d'uns desconeguts. Tenia 5 anys.

Pel que fa al Sant Joan, l'he passat a l'extraradi aeri de Barcelona, amb el R. i el J. i els amigotes de carrer (sempre m'imagino el R. de petit jugant a pilota amb el F. o l'A. mentre la mama crida niño la cena se enfría tot i que crec que mai va ser ben bé així). Ara que ho penso, crec que relaciono l'infancia del R. amb la que veia els caps de setmana que passava a Cornellà.

Em vaig posar una samarreta imperi blanca, de tio que són les autèntiques, els texans de sempre i els llavis vermells. Que s'ha de fer una mica de festa. Em va costar sortir de casa per una merdatosdegos i mal de cul (vaig caure el cap de setmana de ràfting, i fa com una hora he sabut que tinc el coxis luxat i el sacre i les vèrtebres E4 i E5 desplaçades... meh... que me quiten lo bailao).

Vam fer una copa de cava al carrer perquè així es fa a l'estiu, vam esquivar petards i vam pujar a la terrassa del R. i la G. a menjar pelotazos, cantar pop espanyol i tocar la guitarra. Després vam sortir a ballar al carrer que és de lo millor que hi ha. Oh. My. God.
Va ser un bon Sant Joan.

I fa uns dies que escolto Jack Johnson i m'agrada aquest trosset:

We can park the van and walk to town
Find the cheapest bottle of wine that we could find
And talk about the road behind
How getting lost is not a waste of time
Le Bois d'amour will take us home
In the moment we will sing as the forest sings

It's all for the sake of arriving with you.

["What you thought you need" Jack Johnson]

I ha guanyat Espanya. Però no vull comentaris al respecte. Je.

On és l'Ona? #06

2008-06-26T10:38:00.001+02:00

Del 13 de maig de 2006, 16:19
Volant sobre el mar de la Xina

Estic ara mateix volant sobre el mar de la Xina. Són 2:30h de Taipei a Tokyo. Li he dit adéu a la mare a la porta d'embarc, ella torna cap a Barcelona ja!

Les assafates em miren estranyades perquè l'avió va quasi buit i pràcticament la resta dels passatgers són tot homes. Empresaris semblen. Francesos, japonesos, xinesos... i jo aquí amb la meva motxilla muntanyera. Cada cop que em venen a portar alguna cosa em miren i somriuen, i acabo de descobrir que és perquò porto una xapa a la solapa que diu "Employee of the month". jijijijiji

Divendres de fotos

2008-06-21T03:29:00.007+02:00

Després de dos dies al llit per un salmó en mal estat (ecs), aquest matí m'he llevat d'hora (foto 1), m'he posat els texans i he tornat al llit (foto 2), m'he tornat a llevar, he treballat una mica, he dinat arròs bullit (mmm), he portat un gos a un hotel (per gossos) perquè el seu papa adoptiu ha anat a París (el biològic era Mr. Guau Spain. De debò), he tragat caravana santjoanera, he tornat a entrar a la ciutat, he recollit un altre gos (com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos), m'he trobat la S. pel camí i com que l'he vist perduda m'he l'he endut amb nosaltres a fer pic-nic a la muntanya (mirador particular), hem agafat perspectiva (foto 3), hem parlat de Jules Verne, hem passejat (foto 4), hem tornat a la Terra, he sopat tranquil·la a casa (un tomàquet munstruosament gran, pernil salat de la meva nina infermera i Quilmes), he fet copa amb la nina infermera, ens hem assegut, hem parlat de P. Tinto, hem despotricat i hem tornat al Llit (cada una al respectiu). I són les 3:29 i ho explico. Això és un divendres. I la resta són p... Tonteries.

CW: "le temps des cerises #5" i "#2"; "summer in the city #1"; "Tiga".

Flickr Love #3

2008-06-19T22:28:00.005+02:00

Projectant l'estiu.

CW: "tired", María Colangelo; "blackout", Sarah Bernhard; Sense títol, Mark Wickens; "frokost", Hanne.

Gestionar l'abundància

2008-06-18T07:27:00.010+02:00

Ahir al migdia estava cansada. La Lola em va donar la nit, again (està obsessionada amb dormir al meu llit, if only...), així que vaig canviar dinar per siesta. M'havia cruspit un entrepà al bar de la tele a les 12h així que tampoc passava res. I després vaig berenar ganchitos i oreos (pfff) i després vaig sopar canapés de salmó i 5 copes de vi (pffffffff).

El fet és que abans d'adormir-me sempre llegeixo. Encara que sigui un paràgraf. Ahir només vaig aguantar una pàgina abans de començar a deixar d'entendre. "La danza de la realidad" em té totalment enganxada i contenta, tot i que el nou capítol que començava m'està decepcionant una mica. Però això és el que vaig subratllar just abans d'adormir-me:

En la antigüedad los enfermos iban al templo esperando soñar con una diosa que los curara. Se consideraba a los sueños como proféticos. Freud les dio la misión de mostrar nuestros residuos psíquicos, los deseos frustrados, las pulsiones amorales, atribuyendo sistemáticamente un significado simbólico a tal o cual imagen. Según Jung no se trataba de explicar los acontecimientos oníricos sino de seguir viviéndolos, mediante el análisis, en estado de vigilia, a fin de ver a dónde nos conducían, qué mensaje nos estaban dando. Sin embargo todos estos métodos interpretativos consideran que el sueño es algo que recibimos con el objeto de que lo hagamos actuar en el mundo racional. Son símbolos, no realidades.

Després vaig adormir-me mitja horeta i vaig somiar. Estava en un event estrany, asseguda en una taula rodona amb la M. al meu costat. Des d'allà veia un espectacle d'uns gimnastes koreans, curiosament molt semblant al videoclip de "I want more" de Faithless.

De cop i volta em vibra el mòbil. Miro la pantalla i veig que em truca un tal Aimé. Tinc el seu número registrat. El nom em resulta familiar però no tinc ni idea de qui és. Una mica confosa agafo la trucada.

O: Sí?
A: Hola Ona, soy Aimé.
O: Hola Aimé... [fent veure que sé qui és, per no ofendre]. Perdona si hablo flojo, es que estoy en un acto público [estranya expressió].
A: Ah... vale. Te has mirado el signo?
O: Qué signo?
A: El que te he dicho esta mañana. El signo 14.
O: No, perdona, aún no. No he pasado por casa desde esta mañana, pero lo tengo apuntado en la libreta para mirarlo cuando llegue. [Penso que sí que he passat per casa i he tingut oportunitat de mirar el signe... però no m'havia semblat important].
A: Ah... porque dónde vives tu?
O: Pues bastante lejos la verdad. Fuera de Barcelona de hecho. En las afueras. [Miro la M. amb cara de "ja sé, estic mentint... però no vull que es presenti a casa"].
A: On? [Es passa al català i no em sembla estrany].
O: Oye Aimé, no sé si me lo has dicho esta mañana pero... como has llegado hasta mí?
A: A través del pare de l'Om.
O: Del pare de l'Om? [L'Om és un vell amic del meu germà].
A: Sí.
O: Ah.

Em desperto. Faig un google d'Aimé. És un nom masculí francès que significa "estimat", però no trobo cap raó per haver "escollit" aquest nom pel meu somni. Obro l'I Ching. Un altre llibre en el que he entrat molt últimament (i el pròleg del qual és precisament de Jung). Signe 14: "La posesión de lo Grande".

La Posesión de lo Grande está predeterminada por el destino y en correspondencia con el tiempo gracias a la desinteresada modestia. Es éste un tiempo propicio. Hay fortaleza en lo interior, y claridad y cultura en lo exterior. La fuerza se demuestra con finura y autodominio, (...) pues la posesión de la Abundancia debe administrarse correctamente.

A la nit vaig sopar amb la S. i ho vam comentar. I vam acabar veient la presentadora que cada cop que s'entrebanca es tira al terra simulant un desmai. Quin riure.

On és l'Ona? #05 (Part II)

2008-06-17T00:39:00.001+02:00

Del 12 de maig de 2006, 19:32
Taiwan, el no-país

(...)

Només un dia vam sortir de la ciutat de Taipei per fer una ràpida ullada fora de la ciutat. Haviem llegit a la guia que Taiwan té una natura molt maca, de muntanyes molt joves, riuets banyables i plantacions de té. Aprop de Taipei hi ha Piglin, un poblet de 7000 habitants que pot presumir de tenir un dels millors tes de l'illa. Està a les muntanyes, i sembla que com més amunt s'ha cultivat el té, més qualitat (i també més car). Aquesta gent s'està fent d'or, és sorprenent veure el poblet petit i tradicional però on tots els cotxes són Mercedes i BMWs.

Aquí em teniu a mi al cementiri del poble. L'altra foto és del carrer principal des de la terrassa d'un temple.

Al cementiri, sobre les tombes, familiars i amics deixen sovint notes pel difunt aguantades per pedres, perquè no volin.

Vaig disfrutar fent fotos a aquesta nena preciosa piglinesa, i després dinant vaig probar aquest refresc tipus Fanta d'espàrregs verds. I uhm... no estava malament. Però em recordava massa els espàrregs.

Tot és qüestió de fer-se el xulo

2008-06-15T23:10:00.006+02:00

Cap de setmana de rafting! I de muntanya, vi, llar de foc, butifarra d'ou, parxís, quilòmetres, bruixes i caipiroskes. I de tornar a ser petita.

Yo le decía que si todo lo que nos unía era mi deseo de follarla, nos quedaba poco tiempo.

- No, porque cuando ya no quieras follar mi cuerpo, querrás follar mi inteligencia y, cuando te canses de ella, querrás follar mi insaciable sentido del humor. Siempre se me ocurrirá algo para que me folles toda la vida. O al menos mientras yo quiera.

["Los amantes tristes", Eugenia Rico]

I'm a creep

2008-06-12T14:25:00.008+02:00

M'estic posant forta.
If you seek peace, plan for war.
També estic bastant contenta.
O més aviat serena.
Tot i que la complicitat se m'està escapant.
I m'ha sortit un herpes al llavi.

I amb tanta tonteria també se m'ha passat Radiohead.
Així que el R. em proposa que sopem junts.
Guai.

De camí cap allà em regalaré un concert caminat particular.
Començant per Fake Plastic Trees.
Que l'últim cop que vaig escoltar-la
estava enamorada.
And you asked me no to be who you wanted.
Not to be who you wanted
All the time.
All the time.
Oh, oh.

Life goes easy on me

2008-06-12T11:09:00.005+02:00

Ahir a la nit vaig veure Closer.
Vaig apuntar-me algunes coses a la llibreta.
Vaig menjar rollitos de primavera.
Crec que l'oblidaré ràpid.

* Is it because she's successful? / No, it's because she doesn't need me.
* You're leaving me because you think you don't deserve happiness. But you do.
* I love everything about you that hurts.
* Don't stop loving me. I can see it draining out of you.
* I'm addicted to the truth.
* "I love you?" Where is this love? Touch it. Talk to it.

On és l'Ona? #05 (Part I)

2008-06-10T23:04:00.008+02:00

Del 12 de maig de 2006, 19:32

Taiwan, el no-país

Fa... 5 dies que sóc a Taipei, i de fet ja marxo demà. Han estat 5 dies intensos de visionats a l'Input (Congrés de TV), voltes per Taipei i moooolta mooolta suor. 28º tot el dia, siguin les 12 del migdia o les 3 del matí. Per sort no hi fa massa sol, però la gran capa de núvols que acostuma a envoltar Taiwan provoca també una xafugor...

Intentaré resumir tan bé com pugui aquesta ciutat. Per començar, dir-vos que l'illa de Taiwan (que es deia Formosa no fa tants anys) està a una horeta en avió de la costa xina (sortint de Hong Kong). Fa anys vaig conèixer a l'escola la Gail Wu, una nena taiwanesa que em va explicar que Taiwan no és la Xina. Una mica confusa per la situació actual d'aquest país, aquí he esbrinat que tot i que els taiwanesos tenen passaport propi i un govern independent (no sé ben bé fins a quin punt, però), quan viatgen han de fer-se un visat especial on s'explica que utilitzen un passaport independent però són en realitat una zona de la Xina. Bé, que depenent d'on estiguis Taiwan és un país o no ho és. Després d'aquesta explicació patillera prometo investigar més sobre tot això.

Bé doncs, arribo dilluns al matí a Taipei i d'entrada la ciutat no m'agrada gens. Així com Hong Kong tenia una màgia i una bellesa especials, Taipei és una ciutat d'edificis lletjos i molt ponts d'asfalt. Això sí, envoltada de muntanyes molt verdes i amb la torre més alta del món plantada a la zona més "pijeta" de la ciutat (té una forma que recorda el Bamboo i 101 pisos que l'ascensor puja en 35 segons!).

Aquí teniu una vista des de la torre, per fer-vos una idea:

L'experiència a l'INPUT ha sigut fantàstica. Però amb matisos. Al principi vaig decepcionar-me bastant amb els continguts, i tot i que alguns screenings m'han sorprès segueixo pensant que les TVs públiques no arrisquen en projectes creatius i innovadors. Bàsicament ho resumiria dient que molt molt pocs dels programes que he vist plantejaven un punt de vista diferent o qüestionaven la narrativa audiovisual clàssica.

Però crec que en aquest tipus de congressos suren idees interessants i són tants els estímuls que és pràcticament impossible marxar sense energia renovada o pensaments amb algun potencial. A part de l'estrictament audiovisual també ha sigut xulo el bon rollo que hi ha hagut entre els catalans que erem aquí. Hem compartit cocktails, taxis, reflexions, spaghetti... inclús karaoke! Es creen vincles intensos.

Les estones que he tingut per Taipei he vist un temple taoista preciós, mercats nocturns amb paradetes de despertadors, samarretes, pegatines, vibradors de tots tipus i colors, encens, bitxos estranys vius i per menjar... i m'he topat amb uns taiwanesos espectacularment honestos, servicials i alegres. Qualsevol cosa que et donin (diners, tickets, el que sigui) t'ho donen amb les dues mans alhora com a signe de respecte, ja que el que t'estan donant és com una extensió de sí mateixos.

Pel joc i el son, i els amics

2008-06-09T01:02:00.043+02:00

Divendres a les 18h. vam agafar el cotxe amb el J. i 5 hores més tard arribavem al nostre destí. Ens esperaven 3 experts en supervivència, dos provinents de Móra d'Ebre i una de Madrid tot i que ara es fan dir Comando Barcelona. Tenien bones notícies que vam cel·lebrar amb copa de cava, pota de xai, sal piramidal i el desig bizarro de parlar català.

Dissabte van arribar-ne tres més, en avió des de Bilbao i en cotxe des de Madrid tot i que dues són de fet catalanes. Algunes no les havia vist en anys, algun no l'havia vist mai. Ho vam cel·lebrar amb una paelleta, vi rosat i migdiada en una cala amb psicobloqueros i teràpia involuntària de pedres marines mentre ens preguntàvem quin serà el do del bomber.

Més cava en una piscina, cervesa de barril i núvol de sucre parlant d'autòpsies i entrant i sortint de converses hondurenyes. Migració a la terrassa pre-migració a la taula, il dolce far niente.

Cuinar amb ganes i sense gana, infusió de farigola de les terres de l'Ebre i intent de SingStar. Un parell de jo mai mais en que el que més t'acabes preguntant és perquè no pares de beure. Estratègia fallida de falsa banda albanokosovar i de nou caiguda en la temptació que segons Wilde és la millor manera de lliurar-se d'ella, però jo no n'estic segura.

Diumenge lectura al ritme de Leonard Cohen amb pluja de comiat, Big Mac polèmic i parranda-parranda a la carretera amb persecució i karaoke-mòbil inclosos.

I en arribar a casa, en comptes de rentar els plats acumulats de la setmana passada he sopat acompanyada i he recordat aquest manifest:

En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente,

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el invierno cubrió de oscuro musgo,

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido,

para que todo cobre otro sentido
una vez asumido el sinsentido
que es todo, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única,

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso,

para que no dé miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso,

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido,

a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos,

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos,

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz verdadera, del sosiego,
de la palabra limpia y del silencio.

["Manifiesto", Jesús Munárriz]

Bona nit, i bona sort

2008-06-06T00:41:00.020+02:00

Ahir vaig anar a dormir a les 11 del matí i encara no entenc massa bé per què. Sigui com sigui les raons no són ni gaire convincents ni massa excitants. Per mi que passades les 4 vaig començar a reduir la velocitat de reacció i el que vaig fer ho podria haver resolt en 3 horetes durant el dia. Però m'ha agradat veure'm obligada a baixar el ritme.

A les 7:30 del matí vaig pensar que ja era hora d'anar a dormir però no acabava de trobar el llit, així que vaig decidir pujar al peu de la torre Foster, a Collserola, a veure si el veia des d'allà.

Buscant el llit al final em vaig trobar a mi mateixa que ja passa que quan ens busquem trobem als altres i quan busquem els altres ens trobem amb nosaltres.

Com que portava la càmera a sobre m'he animat a fer unes fotos (i parlo en present perquè tot i que sembla ahir, ha estat aquest matí). 90 en 2 hores, que vindrien a ser com 3 fotos cada 2 minuts. Quan estic cansada el primer que perdo és la noció del temps.

Davant la meva discapacitat tridimensional i la conseqüent frustració de no poder trobar ni la meva pròpia casa des d'allà adalt, he acabat imaginant sobre la panoràmica en quins racons estaven dormint les persones que més m'estimo i he flipat amb com d'aprop estem i què poc ens veiem i quanta distància imaginaria posem entre nosaltres. Imaginaria per necessària, per què enganyar-nos.

He anat adormida tot el dia però feia temps que no resolia tantes coses en 24 hores ni mirava amb tanta perspectiva. He arribat tard a un dinar de negocis (que no de feina), he fet la compra pendent de fa 2 mesos, he disfrutat mullant-me de pluja com feia temps, he netejat la casa i he preparat un shabu-shabu per 4 amics. I ara a descansar que demà m'esperen unes quantes horetes de cotxe amb el J. Yay!

Necessito tant escapar-me.
I que plogui.

Molt bon cap de setmana a tothom!

Coses que et passen si estàs viu

2008-06-05T03:26:00.003+02:00

Li he preguntat a l'I Ching i m'ha sortit l'hexagrama 41, el 63 i el 64. I he pensat que el sopar aquesta nit amb 4 amics i un cap de setmana amb 4 hores de trajecte començaran a posar-hi remei.

I avui penso en la intro de "Cerrado" de la Christina Rosenvinge que l'A. va ensenyar-me un dia:

Sobre el derecho a no estar, a no jugar... o a jugar a otra cosa.

Aquest cap de setmana

2008-06-03T13:44:00.004+02:00

* He menjat un cuc accidentalment.
* He fet ús d'un diccionari anglès-polac.
* He jugat a veritat o acció.
* He estrenat una cuina.
* He trucat a Ghana.
* He anat amb el M. al Pol Nord (però amb un M. que no m'esperava).
* He buscat i he trobat.
* He vist l'últim capítol de la 4a temporada de Lost.
* He begut una caipiroska al sofà de casa parlant de reescriure el passat.
* He plorat de riure amb el riure d'un altre.
* He plorat perquè no vull viure tan depressa.
* He sopat amb 6 mariques genials.
* He pujat a la muntanya en cotxe, he apagat la música, he baixat la finestra i he escoltat el bosc com totes les vegades que vaig allà.
* He decidit que vull jugar amb el temps.
* M'he reconciliat secretament amb la M. i públicament amb la M.
* He menjat paella.
* He anat a dormir a les 4 en diumenge.
* He decidit fer una companyia de teatre. I he liat l'A.
* He trencat un bol.
* M'he pintat les ungles dels peus de color vermell.
* He menjat pizza de kebab.
* Ho he vist clar.

Tacones lejanos

2008-06-01T03:50:00.010+02:00

Coses màgicament estranyes que passen quan vius en una porteria:

1. Presencies involuntàriament autèntiques històries d'amor i desamor: s'han assegut unes quantes parelles (habitualment borratxes) de molt diverses edats i a altes hores de la nit a la finestra de la meva habitació. Una vegada una estudiant de la meva escala es despedia del seu ligue de la nit. Ella li deia estoy contenta. Ell li deia no quiero hacer nada al respecto. Ella reia reordenant al seu gust les paraules d'ell. Ell li va fer un petó perquè parlant no s'entenien. Ella va entrar a l'edifici i va despertar la seva companya de pis. Pel pati interior i des de la finestra oberta de la seva cuina em va arribar un creo que me llamará pronto mentre s'escalfava un colacao al microones. Jo vaig pensar creo que no.

2. Disfrutes d'eclipsis de sol diaris: quan passa un camió, que és poc freqüent per la curta amplada del carrer, hi ha un eclipsi de camió. A vegades també es donen eclipsis de nens amb monopatí, i fins i tot alguna vegada eclipsis de gos.

3. Descobreixes els gustos musicals dels escombriaires: cada matí, abans que em soni el despertador, em desvetlla la música dels cascos dels escombriaires que treuen les fulles acumulades a la finestra de l'habitació. A la primavera i a l'estiu ho trobo a faltar perquè no hi ha fulles al terra. Els hi agrada bastant la màquina chunga i a un concretament, els boleros. El que escoltava rock alternatiu va deixar aviat la feina.

A part d'això aprens a identificar els teus amics per les seves passes, les rutines es basen en sons com la maleta de rodes de cada diumenge a les 22h o la trucada d'una adolescent a la seva mare cada dimecres a les 15h. Aprens a endevinar l'hora pels sons que venen de les finestres. Són les 20h quan sents el porter de l'edifici del costat xerrar amb la veïna que l'acompanya fins la parada del bus. Són les 8:30h quan el nen que fa preguntes, fa preguntes mentre la mare l'acompanya al cole.

Dijous passat a les 8:30 impulsivament em vaig pujar a una cadira per obrir una finestra en el moment en que el nen que fa preguntes passava per davant del meu menjador. Volia saber si era ros. En veure'm es va parar i em va mirar i em va preguntar eres un gnomo? Era ros.

Imaginari desactivat

2008-05-30T00:39:00.007+02:00

Acabo de penjar d'una conversa d'una hora amb el meu bon amic S. M'agrada parlar amb ell perquè acostuma a portar-me la contrària i acostuma a tenir raó. A vegades és bastant molest i em diu hinchapelotas però quan penjo tot està sempre una mica més al seu lloc.

Hem parlat de la meva setmana de gossos i de com tot depèn de la interpretació i de què cansats estem de tenir l'imaginari activat i de què tranquils estem quan ens permetem que tot sigui més espontani i menys important perquè aleshores tot flueix molt més i pots centrar-te en sentir en comptes de centrar-te en pensar.

He estat bastant tocadeta aquesta setmana però tinc ganes de passar-m'ho bé i estar tranquil·la i relaxada. I és divendres! Penso acumular-me tota la feina pendent al matí, fer-me un bon dinar, ordenar una mica la casa, riure'm un bon rato amb el M. que m'acompanya a comprar uns peus de gat, anar a buscar el cotxe al taller, convèncer el M. perquè m'acompanyi una estona més a sopar i mirar una peli o agafar el cotxe objectiu Pol Nord.

Si algú va al Primavera aquest cap de setmana, que no es perdi Bon Iver!

Relocationist - Cole Rise

Que paren el mundo que me bajo

2008-05-28T23:13:00.004+02:00

Porto una setmana de gossos. I només és dimecres.

Dilluns: l'A. segueix el seu vot de silenci del cap de setmana. El B. segueix el seu vot de silenci egoístament intermitent i el trenca dilluns, sense donar-me opció a respondre. Em trobo el C. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l i tot i res segueix igual.

Dimarts: l'A. em demostra que no m'estima tant com deia, i que no hi puc comptar tant com creia. La D. s'enfada amb mi per escrit i m'adverteix d'una cosa molt lletja. Passo una nit de merda.

Dimecres: l'A. confirma tot lo anterior. Em trobo l'E. per casualitat després de 6 mesos sense veure'l, i com amb el C. tot i res segueix igual. Resulta que l'F. m'ha estat enganyant durant mesos i era en qui més comptava i jo en qui menys comptava ella. El G. sembla l'única persona que realment em vol veure i és l'última que vull veure jo perquè tot va ser un error així que no em queda més que enviar-lo a la merda.

Algun voluntari per donar-me 4 patades a l'estómac? I només estem a dimecres. Vull hivernar.

Amb tot això la persona que més m'estimo està a l'Àfrica, però per sort encara em queda l'H i l'I i una mica del J., el K., l'L., l'M. i l'N. tot i que aquests quatre últims no s'enteren de res perquè tampoc em ve massa de gust parlar (i l'L ni que hi parlés, perquè resulta que és un gat).

Potser és que espero massa de la gent, potser és la lluna.

O.

Em pujo per les parets

2008-05-27T00:01:00.008+02:00

"A veces miras a quien te mira y quisieras tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo." [J. A. Goytisolo]

Divendres a les dues em vaig pujar amb la panxa plena de sushi per la façana de casa per fer-me una mica la xula (cosa que últimament faig molt bé). I casi em quedo sense peus, sense dits i sense cama esquerre (perquè qui sàpiga una mica d'escalada em fotrà la bronca per la posició dels braços, els dits i per l'absència de crashpad jiji). Gràcies M. per tirar-me la foto, i no preguntar-mes res.

Nit surreal (Extended Version)

2008-05-23T16:18:00.015+02:00

En un punt del dijous nit vaig decidir que m'emborratxaria per moltes coses i que ho explicaria tot al blog el dia següent. Però ja se sap que alcohol i presa de decisions no són grans amics.

He estat des de divendres al matí ponderant què era millor: fer la meva petita guerra personal a Internet tot explicant molt divertides anècdotes de la mateixa nit, o no arriscar-me a senyalar amb el dit certes persones al cap i a la fi molt relacionades amb la meva feina. I tot i que això no va molt amb mi i sóc autònoma per alguna cosa, he decidit en aquest cas reservar pels bars la lluita per causes justes.

Així que la part de "m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses" us l'explico amb una beer. O la resumeixo amb aquestes fotos de perduda al lavabo de la sala oval del MNAC, en un moment molt concret de la nit.

A part d'això, ens van donar un premi a la Innovació Digital del bDigital Global Congress, vaig sopar de puta mare (si el menú inclou paraules com citronella, tournedos i fondant és que és un menú xaxipiruli), vaig riure molt amb el Ferran Adrià i la Mònica Terribas de Polònia -que presentaven l'acte-, vaig flipar amb el concert de Gospel que va donar l'Institut de Gospel de Barcelona (amb la meva cosina a primera fila, que tampoc sabia que jo estava sopant allà i amb la que més tard vaig compartir taxi de tornada cap a casa aguantant un conductor que ens recomanava efusivament pajillar-nos abans de cantar... o abans de qualsevol cosa).

Merda, això serà una decepció i la caiguda en picat de les visites a aquest blog (que per cert, flipo, venen cada setmana de 20 països diferents de tot el món, i tenint en compte que només escric en català...). Dejen comentarios! Leave comments! コメントを残す! jijiji

Nit surreal

2008-05-23T02:36:00.001+02:00

Aviso. Porto 7 copes de cava a sobre. I un parell de vi negre, i tres de vi blanc. I un got d'aigua. Només un.

Són les 2 del matí i arribo d'una nit surreal.

Avui he tingut un sopar de feina amb 300 començals i un lloc des d'on es veu tota la ciutat, i m'he enfadat per l'ús indegut de poder, i he rajat de moltes coses, i una noia estranya m'ha donat una nota i m'ha dit promete'm que no l'obriras fins demà, i de cop ha aparegut la meva cosina i 100 persones més i han donat un concert de gospel (no en tenia ni idea) que ha acabat amb el Chiki Chiki, i el Ferran Adrià i la Mònica Terribas "de mentida" m'han fet oblidar que estava enfadada, i ens han donat el premi, i he parlat amb algú que està a Roma i m'ha felicitat, i he tingut ganes de veure persones perquè és el que té l'alcohol, i m'he fet fotos al lavabo perquè m'aburria, i li he tirat un got d'aigua a un home bastant important que em volia portar a casa, i he arribat a casa i li he dit com l'estimava al J. que m'escrivia des de la feina a Melbourne, i el S. m'ha presentat una noia mexicana i m'ha regalat un conte que m'ha posat la pell de gallina i m'acabo d'adonar que el S. està més borratxo que jo en aquest moment i la conversa és bastant absurda.

I em deixo coses però demà ho explico tot i penjo fotos, i més coses.

Bona nit. Off to bed.

On és l'Ona? #04

2008-05-22T17:30:00.003+02:00

Nota: moltes de les expressions que feia servir al 2006 no les faria servir mai ara. O explicaria coses diferents o més diverses. Fins que no he començat a rellegir el blog que vaig escriure aleshores no m'he adonat de quantes coses han canviat en mi els últims 2 anys.

Del 8 de maig de 2006, 23:16
Macau: la Xina portuguesa

Tot i estar només dos dies a Hong Kong, Macau, a l'altra banda de la badia (1:10h en ferry des de Hong Kong) era parada obligada. Ha estat divertit ja que hem hagut d'omplir els papers d'immigració com si sortissim del país (HK) per anar a un altre (Macau). Macau va ser colònia portuguesa per la qual cosa tots i absolutament tots els textos de la ciutat estan en les dues llengües: xinès i portuguès.

És sorprenent veure confluir dues cultures tan diferents, i si Hong Kong sembla el carib Macau encara més. Ens ha enganxat una pluja tropical d'aquelles que duren 5 minuts i després la xafugor ha estat més que impressionant. I tot i que passejar-se per Macau és com fer-ho per un poblet, se m'ha trencat el cor en descobrir que l'estan convertint en Las Vegas xinès, construint prop del port enormes i horribles casinos plens de llums i colors. Ho estan destrossant completament.

Deixeu-me, però, que us ensenyi el Macau on a mi no m'importaria passar una bona temporadeta:

A més, tan a Macau com a Hong Kong però a Macau de manera exagerada, no hi ha ni un sol turista. Hi viatgen molts habitants de la Xina central (els mainlanders) però no estan costumats a veure occidentals i et miren tota l'estona. Hem passat el dia a Macau i durant aquestes hores dues nenes ens han fet una entrevista per l'escola sobre què pensem dels casinos i una gent d'una organització ens ha demanat de fer-nos unes fotos a una plaça important de la ciutat!

La dança de la realitat

2008-05-20T11:07:00.003+02:00

["Flow", Natascha Rosenberg]

Ahir vaig fer nit de pizza guarra amb la Sira. Vam mirar una peli documental de baix pressupost sobre la connexió entre la física quàntica i la consciència. El tema em fascina i vaig estar apuntant frases i pensant en alt (com quan miro Lost jiji). Ara intentava escollir un concepte i crec que de moment em quedo amb el següent, que resumeix bastantes coses:
Ens enamorem de les expectatives de les emocions a les que som adictes.

La física quàntica es defineix vàries vegades en aquesta peli com la física de les possibilitats, de la seva elecció i per tant de l'autocreació de la realitat. Quan canviem els nostres pensament canviem la nostra vida. Així doncs, quan hi ha una emoció que fa temps que no podem controlar ens hauriem de preguntar fins a quin pont en som adictes.

És difícil acceptar que un és adicte a la depressió, l'eufòria, la inseguretat, la solitut o la companyia... però realment, qui més enllà de nosaltres és responsable del rank d'importància que donem a certs pensaments en la nostra ment? Tot és interpretar i la nostra interpretació de les coses canvia la nostra vida. Tranquil·litza i espanta pensar que controlem totalment la percepció del que ens passa (i per tant el que ens passa en essència... perquè qui s'atreveix a dir que la realitat és res més que una percepció si mai nosaltres, ni els científics, hem estat capaços de sortir de nosaltres mateixos?).

Al llit aquests dies tinc un llibre de Jodorowsky que diu coses semblants. També tinc la il·lustració de més amunt enmarcada a la tauleta de nit. M'agrada molt, molt. En certa manera em veig en els dos personatges.

Al costat hi ha apilats tres llibres més. "Conejo de Viaje" de Liniers, "The boy in the striped pajamas" de John Boyne i "Viajes con Heródoto" de Kapuscinski. Una mica més enllà un poema escrit a màquina d'escriure del que no em podré desprendre mai. I un mapa del pol nord de 1921.

I un despertador groc i oli de massatge d'ylang-ylang.

I la possibilitat de somiar el que vulgui.

Crec que no necessito més.

Te traigo mis cicatrices

2008-05-18T23:33:00.016+02:00

Tinc un amic que em regala les cançons que em fan falta, i un còmic que diu Para Ona con afecto. Liniers, entre moltes altres coses.

Com m'agrada.

Aquí estoy,
te traigo mis cicatrices,
palabras sobre papel pentagramado,
no te fijes mucho en lo que dicen,
me encontrarás
en cada cosa que he callado.
Ya pasó
ya he dejado que se empañe
la ilusión de que vivir es indoloro.
["Soledad", Jorge Drexler]

- Qué hace sentado de esa manera?
- Estoy así para que no me pase nada. En esta posición me siento más seguro. Protegido.
- Ajá... bueno... hasta luego.
Y al pobre nunca le pasó nada....

Summertime, and the living is easy

2008-05-16T00:57:00.014+02:00

Avui a l'hora de dinar m'he posat finalment a pensar en l'estiu. Sempre em costa pensar en l'estiu. Detesto trencar la rutina al mateix moment que la resta de l'hemisferi, tant com no fer-ho. Em fa mandra preparar les vacances perquè m'agrada marxar quan el món està en funcionament, i m'agafa claustrofòbia en imaginar-me sola a Barcelona, passant calor i veient com uns van i altres venen.

El meu estiu ideal seria en una furgoneta plena d'amics a Costa Rica, Panamà o Guatemala. Si pogués m'enduria la M, la J, la S, l'A, el J, l'altre J, el R, el T, el M i l'altre M. Carreteres llargues, selva tropical, poblets, batuts de plàtan i maduixes i uns quants K7s.

Com que això no pot ser per moltes i moltes raons, aquests són alguns dels meus somnis en solitari (molts fora de pressupost, o poc realistes):
* Treballar en un bar o un restaurant a la Toscana, l'Alguer o Malta.
* El transmongolià de Moscú a Beijing.
* Expedició a l'Antàrtida en un antic vaixell científic.
* Voluntària a l'Elephant Nature Foundation de Tailàndia.
* Hivern australià visitant el meu amic J.
* Estada no turística a l'Habana. Bici destartalada i gelats a Coppelia.
* Safari fotogràfic a Kenya, Namibia en 4x4 o ascenció al Kilimanjaro.

I vosaltres, quins plans teniu?

Dissabte passat em vaig teletransportar

2008-05-14T19:13:00.001+02:00

Potser són les ganes terribles que em passin coses i un inconfessable desig ocult de tenir poders especials.

De petita estava convençuda que tenia visió nocturna i que podia volar si agafava carrerilla (vaig tirar-me de cap des d'una llitera per comprobar que en aquest cas potser m'equivocava). Més tard em vaig adonar que era estranyament tolerant a la calor, fa poquet vaig descobrir una curiosa habilitat per veure fantasmes i a part de tot això em considero ambidestre i una mica sinestèsica.

Dissabte, a més a més, em vaig teletransportar d'un lavabo a un sofà. Hi ha una testimoni que assegura que vaig anar d'un lloc a l'altre en menys de 3 segons. Jo no recordo el recorregut. Seria divertit poder-nos teletransportar d'un sofà a un altre sofà i tiro porque me toca. Ara aniria directe al de la J.

"Time travel is the concept of moving between different moments in time in a manner analogous to moving between different points in space, either sending objects (or in some cases just information) backwards in time to a moment before the present, or sending objects forward from the present to the future without the need to experience the intervening period (at least not at the normal rate)."

Crec que sóc una hipocondríaca d'experiències, el que podria venir a dir-se una "hipocondríaca positiva". Perquè els hipocondríacs hipocondríacs em foten a parir.

Sempre em passa igual

2008-05-13T23:31:00.005+02:00

This is where dad buried the little raccoon.

I didn't even know he existed a few days ago and now he's gone forever. It's like I found him for no reason. I had to say goodbye as soon as I said hello. Still... in a sad awful, terrible way, I'm happy I met him. *Snif*

What a stupid world.

A la orilla de la chimenea

2008-05-12T02:51:00.000+02:00

"Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda."

[Joaquín Sabina]

On és l'Ona? #03

2008-05-11T14:38:00.006+02:00

Del 8 de maig de 2006, 9:23

Han estat nomeés 2 dies a Hong Kong, però em sembla que fa un mes que sóc aquí. No és que haguem exprimit les 48h que teniem sense parar, però tot i passejar d'una manera relaxada, amb la consciència que no pretenem veure-ho tot... els estímuls són tants que és com si el cervell estigués en mode observació i anàlisi 25h al dia. Però és que val la pena, ja sabia jo que aquí venia a fer d'esponja a absorbir-ho tot!

L'arribada a Hong Kong va ser un xoc. No m'esperava 28º a les 8 del matí, humitat tropical, arbres immensos, moltes muntanyes i una boira permanent al voltant dels centenars de gratacels desperdigats per les diverses illes de Hong Kong, unides entre elles per grans ponts i túnels subaquàtics.

Esperava trobar-me una espècie de Nova York oriental, amb certa pobresa, brutícia i extremadament modern. Però m'ha recordat més aviat Cuba, amb edificis molt vells, moltes zones verdes, i aquella decadència màgica cubana. Evidentment és completament diferent, però d'alguna manera he establert aquest vincle.

Només d'arribar a l'aeroport et fan passar per un passadís amb pantalles tèrmiques perquè si tens encara que sigui una miqueta de febre has de passar un xequeig mèdic. És tot per la grip aviar. Després un bus ens va portar fins l'hotel, i vam tenir la possibilitat de fer una primera ullada a la ciutat: bàsicament vam veure el paissatge de la foto, amb els gratacels, el verd, els pons, el mar... i dins la ciutat gens de pobresa, ni brutícia.

M'ha encantat com està organitzada la ciutat, pensada en els llocs més cèntrics per ser caminada "per adalt", deixant fluir el trànsit sense semàfors o passos de zebra per peatons. Vaja, que els edificis estan connectats els uns als altres amb pons de manera que no cal baixar al carrer per anar d'un lloc a l'altre. Això fa que la majoria de botigues i tots els restaurants no estiguin a peu de carrer.

Hem estat a un hotel increïble, mireu sinó la vista de la nostra finestra! El que es veu és la badia de Hong Kong, que es diu Victoria. I al fons és ja una altra illa, Kowloon. L'edifici de l'esquerre era com un World Trace Center, per convencions.

Aquests dos dies a Hong Kong bàsicament hem passejat. Per arribar a Taipei hi hem hagut de fer escala i vam decidir aprofitar per passar-hi un parell de dies. Us ensenyo algunes de les fotografies més xules que he fet!

Gratacels, gratacels i gratacels. Però la màgica està en descobrir més avall petits edificis atrotinats que aguanten de miracle!

Els mercats són la meva perdició... venen de tot, molt i molt barat. I a diferència del que creia, no són gens emprenyadors perquè compris. A més, són extremadament honestos. Ara que és una mica difícil comunicar-s'hi, perquè tot i que només fa 10 anys que era colònia anglesa... ningú parla anglès.

No em considero gens maniàtica amb el menjar, i m'encanten aquesta espècie d'empanadilles al vapor especialitat de Hong Kong (el Dim Sum) però no menteixo si dic que ho he passat una mica malament als restaurants perquè la carn que mengen és terrible: llengua d'ànec, colze de porc petit, coll de no sé què... Estic segura que es pot trobar menjar xinès molt i molt bo, però aquesta no deu ser la millor zona... de fet encara no he vist ni un arròs tres delícies, ni "pollo con alemendras"... jijiji

Vam pendre un cafè amb el Jack i la Maggie, contactes d'un amic. Ell és de Beijing i ara dóna classe de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Hong Kong. Ella és de Macau i fa un parell d'anys que es va llicenciar també en Comunicació. Els dos estan especialitzats ens Nous Mitjans, mooolt interessants i també maquíssims! Ells em van animar a demanar-li a la bona dona de la fotografia que em "llegís la fortuna". Va ser molt esqüeta, però sembla que m'anirà bé aquesta volteta per l'Àsia! Jajajaja com ric cada cop que veig aquesta foto amb aquestes 4 dents tan ben col·locades que té!

Ahir vaig sopar al millor restaurant del món

2008-05-08T22:19:00.019+02:00

El Bulli. El millor restaurant del món per tercer any consecutiu. El seu cuiner i propietari és el Ferran Adrià, el millor cuiner de la terra (que era plana abans que ell l'esferifiqués).

No conec ningú que sembli tan poc el que és. M'agrada i m'inquieta.

El seu restaurant té un milió de peticions de taula cada temporada, i 800 places disponibles. 50 comensals cada nit. 65 persones atenent-los entre cuiners i cambrers. Com va dir ell mateix si això fos un teatre hi hauria més actors que públic.

Després de dues hores al volant ens van convidar a entrar a la cuina... i allà estava aquest home baixet, descol·locat al seu propi imperi per l'espera òbvia dels que van entrant a saludar-lo. Ens va explicar 20 minuts de coses i a mi em costava entendre'l i a la meva mare li va agafar un atac de tos mentre 8 xavals estaven concentrats preparant un sol plat i ell mirava a l'infinit i jo pensava com els putejarem pobres que la nostra taula té 1 menú vegetarià, 1 vegetarià-diabètic i 3 de normals. Que som rarets a casa.

Vam sopar durant 4h com autèntics nens ben educats. Els 6 sentits permanentment expectants i la conversa sobre la taula com un plat més. Em ficaria al llit 10h després d'haver sortit de casa. Tot un viatge.

Vaig menjar fruites de les que mai havia sentit a parlar, una sopa d'orxata i tòfona, olives esferificades, ortigues de mar, molts ingredients japonesos repartits en varis plats (shiso, miso, sèsam negre, nori, umeboshi...), 32 plats per cap en total.

Vaig fer fotos, perquè no podia deixar de mirar cada plat ni deixar de tenir ganes de posar-me'l a la boca. Què racional i què instintiu és el desig. Aquí, cuscus de nap amb garotes, sorra de cacao, canapé de caça amb xocolata i paper de flors caramelitzades. Ehhh... mmm, buf.

A mi m'encanten les croquetes, els macarrons de l'àvia i el pà amb tomàquet amb pernil dolç... però això és diferent. És una altra història. És un joc de sentits i sensacions on t'acabes descobrint constantment. Com el sexe.

"Es así como recuerdo a los hombres que han pasado por mi vida -no deseo presumir, no son muchos- unos por la textura de su piel, otros por el sabor de sus besos, el olor de sus ropas o el tono de sus murmullos, y casi todos ellos asociados con algún alimento especial. El placer carnal más intenso, gozado sin apuro en una cama desordenada y clandestina, combinación perfecta de caricias, risa y juegos de la mente, tiene gusto a baguette, prosciutto, queso francés y vino del Rhin. (...) No puedo separar el erotismo de la comida y no veo razón para hacerlo."

["Afrodita", Isabel Allende]

Enter 77

2008-05-07T09:30:00.006+02:00

M'estic tragant uns tres capítols de Lost al dia amb el repte d'enganxar la resta del món per divendres i no haver de passar-me 10 minuts en cada sopar d'amics amb les orelles tapades i l'ai al cor.

Des de la segona temporada em té seduïda el tema del destí, dels trigrames del logo de Dharma, de les discussions en subtext sobre la llibertat de l'home.

Però se'm va passar que la francesa es deia Rousseau. Em va semblar un cognom estrany per una francesa en una illa, però res més. Després un dia vaig caure en que el meu estimat Locke es deia John, Locke. Però sona a James Smith així que el tema va passar de nou de puntetes. Perquè si m'hagués parat un minut a pensar en com s'assembla a l'empirista Locke, al que parlava de l'entesa humana, al que creia en un Déu proper perquè és impossible que del "res" surti el "ser"... amb el que m'agrada a mi aquest home estic ara per comprar-me l'Assaig sobre la Llei de la Naturalesa.

Després Desmond, Hume. Desmond David Hume. Hume em va tornar a picar la curiositat com quan vaig sentir Rousseau (dos cognoms tan concrets...) però de nou no hi vaig parar. Què bons són aquests guionistes... Hume: escocès, escèptic, naturalista, fortament influït per John Locke. En aquest cas, però, no em quadra la seva teoria sobre la causalitat, ja que el Hume pensador deia que la relació causa-efecte no és resultat d'un comportament de la naturalesa sinó dels hàbits de la psicologia humana (quan a la sèrie, almenys fins al moment, el descobriment que fa el Desmond és justament el contrari... que no pot lluitar contra el destí).

I finalment Bakunin. Aquí és on vaig veure-ho clar, aquest nom ja no podia ser casualitat. És que ja d'entrada: com puc arribar a pensar que alguna cosa és de fet casualitat en aquesta sèrie? Bé... Mikhail Bakunin, considerat un dels pares de l'anarquisme i amb un aspecte molt semblant al metge de capçalera que tenia als 15 anys. Com em va agradar el diàleg amb el John quan juga a escacs:

Bakunin: Heh, don't waste your time. For 10 years I have tried to defeat that game. But it was programmed by 3 grand masters. And... it cheats.

Locke: Hmmm. Well...I've played a lot of computers and I'm...pretty sure they don't know how to cheat. That's what makes being human so...distinctly...wonderful.

De cop i volta tot això m'agrada encara molt més. Potser exploto d'entusiasme i tot. I sí, ja sé que vosaltres fa mesos que ho sabeu... but let me have my own peace of mind :-)

Aquest cap de setmana

2008-05-05T14:01:00.016+02:00

* He comprat tamales il·legals a un colombià que es diu Wilmer.
* He mirat 5 capítols de Lost.
* He anat a Girona en cotxe amb aquesta cançó de banda sonora.
* M'han fet un massatge sobre la taula del menjador.
* He menjat un cargol, per primera vegada.
* He ballat a una sala buida.
* He escalat mitja horeta i m'he cagat en tot.
* He vist el Tiga.
* He abraçat amb ganes.
* M'he fet la xula tocant "Stairway to Heaven" amb l'iPhone.
* M'he carregat la rentadora amb tres coixins vermells.
* He confirmat 3 vegades que el món és molt petit.
* He demanat dues cançons a un DJ, que eren just les que venien.
* He descobert que no m'agrada allò ni allò altre.
* M'he comprat un llibre de 1837 que es titula "Nueva colección de juegos de prendas y de penitencias que pueden imponerse a los que pagaron prenda durante los juegos".
* He begut una cervesa de cannabis.
* M'he fet fotos a la cuina. Algunes sense roba i amb ganivet jamonero.
* He trobat a faltar.
* M'ha sortit sang del nas.
* He vist un ford escort cabrio per 2000€ que avui espero provar.

Flickr Love #2

2008-05-02T12:45:00.007+02:00

CW: "your heart makes me feel", Popsongs; "alguna canción que no sé", María Colangelo; "Amor en Porto", Puño; "La petite romance", Alba José.

He llegit un llibre en 3D

2008-04-29T21:52:00.006+02:00

Mai m'havia passat això abans.

No tinc ni idea de quants llibres dec haver llegit al llarg de la meva vida, però en tots els casos per mi és una qüestió d'entrar o no entrar en la història, de les imatges que em generen les paraules i del grau de persistència del record. Del record no tant de la història sinó de les sensacions o del plaer que m'ha produït llegir el llibre de torn. La majoria de vegades sensacions lligades a la meva situació personal: on el llegia, quina edat tenia, quines coses m'estaven passant en aquell moment i el que és més important, quina raó personal concreta em va impulsar a obrir-lo. Què hi buscava de mi allà dins.

Quan recordo un llibre em recordo a mi llegint-lo. Em recordo a mi pensant amb l'estil del narrador o utilitzant expressions d'alguns personatges, em recordo en el context on el llegia decorat lleugerament per les imatges que em va generar. Em veig a mi com en una foto, en un lloc que va ser real però ple de referències d'aquella lectura. Amb "El Déu de les Coses Petites", per exemple, veig la fotografia d'una habitació de la Universitat de la Sorbona a París on el vaig llegir tancada amb la pitjor malaltia que he tingut mai. Em veig estirada al llit i veig les parets de fusta i sento casi el dolor físic però també sento olor de curry i veig l'Estha i la Rahel corrent per l'habitació, ignorant-me, i paraules escrites a les parets. Perquè les paraules escrites tenen molta importància en aquesta història.

Fa un temps que apunto a la primera pàgina les raons que m'impulsen a obrir-la. He comprobat que m'agrada tornar a mirar-les un cop l'acabo, i sobretot un temps més tard quan la història ha començat a desdibuixar-se.

Fa un parell de setmanes vaig acabar "Saber Perder" del David Trueba, la seva darrera novel·la. En llàpis hi ha escrit:

"Barcelona 27 de març de 2008. Perquè em porta records, perquè he llegit els dos anteriors, perquè una semihistòria passatgera em dóna l'impuls final. Ah, i perquè no sé perdre... de moment".

El llibre m'ha decepcionat. Vaig entrar-hi molt ràpid i no podia deixar de llegir-lo, però més per la facilitat de la lectura que per una altra cosa. A nivell d'història m'ha enganxat com una sèrie lleugera de la tele. A nivell de formes m'ha agradat la manera com els personatges dialoguen sense previ avís i de cop i volta. També com l'autor va saber moure'm en el temps amunt i avall sense adonar-me'n fins que de nou em recol·locava en el "present". M'agrada la independència dels llibres, però també que qui els ha escrit, ja lluny del text que d'alguna manera deixa abandonat a la mercè del lector, hagi sabut quedar-se entre les pàgines per poder jugar encara una mica amb mi.

Però el que vull explicar no té res a veure amb tot això. El que vull explicar és que mai m'havia passat res semblant com el que m'ha passat després de llegir aquest llibre. Em pregunto si ho hauré provocat jo o ell. El fet és que m'he descobert vàries vegades, una mica cada dia, evocant personatges fora del context literari.

Mentre cuinava, mentre conduia, mentre em dutxava... fent un repàs al dia o a les persones que m'envolten, he inclòs en el meu espectre d'històries personals les històries dels que vivien entre les pàgines. M'he trobat pensant com li deu anar a aquest o a l'altre, si aquells dos s'hauran reconcil·liat, si l'altre ha aconseguit superar allò. Per uns segons moltes vegades aquests dies he cregut que formaven part de la meva vida, i he seguit pensant en ells i el transcurs de les seves pròpies vides inexistents com si fossin reals, i com si fossin prou properes com per afectar-me. És com si d'alguna manera m'hagués faltat el tancament, el punt final en el que moltes coses queden obertes però l'autor et xiuxiueja després de l'última paraula que aquí mor tot el que has llegit fins ara, que les coses obertes són en sí mateixes un tancament, que ja no té sentit preocupar-se pel que vindrà perquè ja no ve res més i tu t'ho creus i et quedes amb tot el que ha passat i estàs tranquil perquè ja no poden passar coses.

He tingut moments surreals d'acostar-me a l'estanteria i veure el llom del llibre i pensar què fort no existeixen, estan aquí tancats i enlloc més.

Potser és que llegeixo de nit i a altes hores de la matinada. Potser vaig llegir l'última pàgina entrada una fase del son. Tinc la sensació que una part del record dels personatges d'aquesta novel·la va emmagatzemar-se per error tècnic en un racó equivocat del meu cervell, allà on guardo els records de la gent que fa molt temps que no veig.

I em pregunto si quan sigui vella molt vella i confongui el que m'ha passat a mi amb el que ha passat als altres... parlaré de la Sylvia o l'Ariel, la Daniela o el Leandro como si haguessin format part de la meva vida.

Tindria gràcia per un llibre que no té raons de trascendir.

O potser les té. Potser és un llibre en 3D.

How much do I get to keep and how much should I give up?

2008-04-29T17:20:00.001+02:00

Vaig escoltar aquesta cançó per primer cop fa 7 anys. Em retorna l'olor de casa el C., la fotocòpia de la meva mà a la paret d'un despatx petit i fosc, la cicatriu del X., Nitin Sawhney, un jersei blanc, la conversa rere el vidre de la Misclaida i la Mericys, la bonica sensació de sentir-se especial, la plorera més gran del món mai vista a un cine i el somni del país sense nom ni història.

I per cel·lebrar que aquest any en fa 4 del viatge de la nostra vida, avui he dinat amb ell... el meu gurú sexual.

"All is need is someone to awaken me
much of me has gone to sleep and I'm afraid to wake up
shake me by the shoulder if I'm lying with you now
when I talk about the time I sleep away
when it's hard to face the day.

When I think of all the love that's taken me
how much do I get to keep and how much should I give up?
shake me by the shoulder if I'm lying to you now
I'm listening to the lies inside my head
who can hurt you in your bed?"

[Graham Nash]

PD: quina pena que aquesta cançó no estigui als karaokes... la bordava!!! jiji

On és l'Ona? #02

2008-04-28T10:42:00.000+02:00

Del 6 de maig de 2006, 2:56
Volant... sobre les muntanyes Sayan
Escolto: Gigi Leung "Wu Liang Yin Pin" (disc Look)... la que més m'ha agradat de la selecció de música cantonesa de l'avió. No sabria com descriure-la, però és una noia amb una veu maca tot i que no espectacular i que tan té cançons més ballables (Bikini) com d'altres més jazzístiques amb piano (Wu Liang Yin Pin) i sons electrònics (Yun Shang Feng Bao)!

Són... les 19h a Barcelona, les 3 a Hong Kong i a saber quina hora sobre les muntanyes Sayan a Sibèria, per on estem passant ara mateix amb l'avió. Fa unes 7 hores que volem i encara en tenim una mica més de 4 per davant! Però en aquest avió us asseguro que podria quedar-m'hi tres dies seguits.

Pels que no ho sapigueu vaig tenir la immensa sort d'aconseguir un bitllet d'anada fins a Hong Kong en Bussiness a pràcticament el mateix preu que en classe turista. I a més amb la companyia Cathay Pacific, la millor de l'any 2006. Una passada. Així que aquí estic amb l'ordinador a la falda estirada completament en el meu seient-llit i una pantalla per mi soleta amb més de 20 pelis, 15.000 Cds, jocs... i una noia india que es diu Sashi i que em diu Mrs. Vinyamata. És la nostra assafata personal que ens ha rebut amb un cocktail de kiwi i taronja i una copeta de xampany. Potser el Tintin o l'Indiana Jones no estarien orgullosos de mi, però us asseguro que m'estic revolcant amb molta alegria per aquest plaer material que m'ofereix la Sashi!

Després de la copeta ens ha portat una peça de sushi d'aperitiu i tot just després hem dinat. Ja sé que els menús aeris no tenen massa rellevància, però quan són amb estovalles i carta de vins val la pena citar-los, encara que sigui per fer-me una miqueta la xula :D M'he cruspit: una terrina de salmó afumat amb formatge fresc, zuchinni i mermelada de tomàquet; un plat de pasta linguini amb tomàquets assecats al sol, carbassó i parmesà; una selecció de formatges increíbles i pastís de xocolata i anous. I tot acompanyat amb una copa (o dues jijiji) d'un Cabernet Sauvignon australià del 2002 (Capel Vale) amb tocs de regalèssia, pruna i notes de xocolata, tabac i cedre. Això diu la carta de vins. I jo corroboro. :p El vi és perfecte per viatjar, ja fa temps que la meva mare em va ensenyar que emborratxar-se era el millor que es podia fer en un avió... i és cert, mireu-ne els efectes...

Després he mirat Brokeback Mountain. Esperava més, però m'ha agradat molt la sensibilitat i la credibilitat de la història i els personatges. Molt real, sense conflictes excessius o exagerats. M'ha encantat el moment de la camisa, a casa els pares del Jack.

Te doy una canción

2008-04-28T00:01:00.004+02:00

Avui he regalat al nen de la flor pixelada una cançó que he descobert al blog del M.

"Si miro un poco afuera, me detengo:
la ciudad se derrumba y yo cantando.
La gente que me odia y que me quiere
no me va a perdonar que me distraiga.
Creen que lo digo todo, que me juego la vida,
porque no te conocen ni te sienten.

Te doy una canción y hago un discurso
sobre mi derecho a hablar
te doy una canción con mis dos manos
con las mismas de matar."

[Silvio Rodríguez, Te doy una canción]

Cita del divendres tarda

2008-04-25T16:53:00.011+02:00

"Se enfadó consigo mismo pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera qué quería: el hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive sólo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores. (...) El hombre lo vive todo a la primera y sin comparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. Pero ¿qué valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? (...) Lo que ocurre una vez es como si no ocurriera nunca. Si el hombre sólo puede vivir una vida es como si no viviera en absoluto."

["La insoportable levedad del ser", Milan Kundera]

cerrado .01. - Givemeneck
[No puc deixar de mirar-la. Feia molt temps que una foto no m'agradava tant]

Avui, o ja Ahir

2008-04-25T02:43:00.006+02:00

Avui he esmorzat com feia temps: suc de taronja, iogurt amb cereals, plàtan... i tot el que he trobat a mà.

Mentre rentava els plats la Lola ha començat a trepar per la meva cama esquerre fins que ha arribat a la nuca i ha decidit que era un bon lloc per dormir. Estampeta de pirata amb lloro, ja ho dic jo.

M'he posat al dia de moltes coses de feina, he enviat mails, m'he barallat amb idees i també amb algunes persones però casi més internament que externament i mira que això no m'agrada gens a mi.

M'he apropat a un lloc a portar unes fotos que vaig fer per encàrreg i m'ha costat 15 minuts sortir del pàrking que només tenia un carril i una direcció. I moltes corbes. I ja se sap que jo sóc més de 2D que de 3D.

He passat per TV3minuts i he estat apunt d'abraçar a algú però he pensat que ja ho faria en un altre moment.

De tornada amb el cotxe he comentat amb el F. com estava detectant una important presència de l'iching i el concepte del destí a Lost, i com això em té bastant inquieta.

He passat pel súper, he cuinat 1kg de curry de llenties i l'he congelat perquè és el que té viure sol... que mai saps quan necessitaràs curry de llenties o quan obriràs l'ampolla de vi guai que et van portar d'un viatge a Santiago de Compostela.

Ha vingut el S. a casa amb l'objectiu de fer-me un massatge d'una hora pel qual havíem acordat que li pagaria els 50€ que li dec d'un dissabte que vaig sortir de casa sense moneder. Hem posat el matalàs del sofà i el Silvio Rodríguez sobre la taula, i m'he deixat cuidar una estona perquè ho necessitava.

Hem sopat les llenties i hem begut cervesa i hem parlat de la gent que viu vides paral·leles per por de viure vides reals. I he dubtat sobre quines són més reals, si les paral·leles o les reals.

Després he mirat dos capítols de Lost (encara estic a la 2a) i la Lola s'ha assegut al meu costat i no ha apartat la mirada de la pantalla excepte quan sonava l'alarma del hatch, que llavors es posava a miolar.

M'he adonat que ja no s'espanta quan tossu o estornudo, encara que li foto uns bons viatges perquè pesa la meitat d'un paquet d'arròs i jo quan estornudo, estornudo.

Finalment i abans d'escriure tot això he obert l'email i he trobat aquesta foto i he pensat en com a vegades les pitjors decisions poden ser les millors, si te les creus.

El meu esmorzar diu de mí que sóc una freak

2008-04-22T17:42:00.042+02:00

Avui he començat el dia amb aquesta cançó dels I Was a Cub Scout, que he descobert fent una ullada al cartell del Faraday d'aquest any. Em recorden els meus estimats Death Cab For Cutie.
En un moment del matí m'he trobat netejat una carpeta plena de links i m'he parat en el d'un pr ojecte sobre retrats de cares i peus que em va passar l'A. fa uns dies compartint els últims descobriments fotogràfics. La idea em va agradar molt pel contingut (complementar un retrat amb una foto dels peus amb tot el que això aporta sobre una persona). Pel que fa a la forma, tot i que m'agrada que normalment aporti també significat, en aquest cas provoca que totes les fotos semblin humorístiques. Tinc la sensació que desvirtua l'objectiu.

A canvi del seu link, jo li vaig passar a l'A. el de l'Ellen Koi, una fotògrafa que em recorda molt la direcció de fotografia de Sigur Rós.

La idea del link de l'A. m'ha tornat al set de fotografies de Jon Huck sobre retrats i esmorzars. Fa unes setmanes em vaig comprar el llibre, m'encanta trobar connexions culturals, socials i personals entre el nostre aspecte i el que esmorzem. Interessant.

Per cert del mateix fotògraf, el projecte de retrats de parelles és també xulíssim... crec que ens assemblem tant a les nostres parelles com a les nostres mascotes. Serà que ens adaptem poc a poquet a l'estil de l'altre, o que ja ens assemblavem des d'un principi?

On és l'Ona? #01

2008-04-22T01:08:00.008+02:00

Fa un parell d'anys vaig passar 4 mesos al Japó, escribint un blog que es deia On és l'Ona i que vaig protegir amb password com qui dóna la clau d'un diari personal als amics i familiars. Em feia vergonya que estranys veiessin fotos meves a Internet. Crec que ho tinc superat. Completament.

Em fa ilu recuperar el que vaig escriure llavors, així que aquí va la 1a entrada. Desgraciadament he perdut els comentaris de tots els posts...

Del 5 de maig de 2006, 18:05
Hey! Ho! Let's go!
Comencen oficialment les meves aventures per l'Extrem Orient, després d'una nit d'al·lucinacions vàries (maletes dibuixades volaven sobre el meu llit a les 3 de la matinada... esgotador).

Em fa molta il·lusió explicar-vos i en certa manera explicar-me a mi també algunes de les coses que em vagi trobant, curiositats i petites aventures.

És una manera de processar i ordenar-me els records, i sigui com sigui de tenir contacte amb vosaltres. Sovint he escrit diaris personals (entre els 10 i els 20 anys he omplert més de 10 llibretes que ara mai em ve de gust obrir), però és el primer cop que ho faré amb la consciència que algú em llegirà.

Potser a diferència dels meus escrits adolescents en aquest cas la meva intenció és parlar-vos del que veig molt més que de mi mateixa.

M'encanta sentir-me com el Tintin! Uo! Seré la vostra cronista oficial de la Xina i el Japó ok?! :D

Flickr Love #01

2008-04-21T13:45:00.006+02:00

Clockwise: "Sense títol, Heartdew"; "Waiting for Storm", Vaneska Thomz; "Indian Sunset", Gilad Benari; "Diptico45", María Colangelo.

some dance to remember, some dance to forget

2008-04-21T01:13:00.038+02:00

Acostumo a apuntar-me paraules d'altres als marges dels llibres que tinc a mà, pensaments variats i impulsius als sobres de les factures, idees de generació espontània a les targetes de bus i històries que em ballen pel cap als espais en blanc dels paquets de xiclets, o fins i tot en un kleenex. Sento urgència de deixar per escrit. On sigui que m'enganxi.

A vegades penso que m'agradaria tenir memòria consultable, d'altres que seria genial poder donar accés puntual dins meu i així estalviar-me els filtres. Avui, que un blog potser serveix. Com m'agrada triar aventures!